Lo cap de setmana passat vaig vore un partit de pilota basca a San Francisco. Tot i haver estat moltes vegades al País Basc i Navarra, no n’havia vist mai cap en persona. Va ser una d’aquelles vegades que me recorden que viure en un país extranger t’ensenya tant d’aquell país com del teu d’origen. Tot i la distància entre la cultura basca i la catalana, i la diferència entre idiomes i formes de fer, vaig notar un caliu de proximitat que se’m fa complicat d’explicar de cap forma racional.
L’esdeveniment esportiu era part del programa de l’aniversari del South San Fransico Basque Cultural Center i anava acompanyat de projeccions cinematogràfiques, gastronomia típica, i fins i tot una missa. Tot això, en unes instal·lacions que ja voldrien tindre molts pobles (i no tant pobles) de les nostres comarques per fer esdeveniments similars, i amb una barra on tenien un patxaran molt decent, tenint en compte que no dixàvem d’estar als EUA. Realment feia patxoca. Per un moment vaig pensar que estaria molt bé organitzar unes jornades ebrenques de l’estil, amb concurs de guinyot, paella, i tractorets de licors d’arròs a preus populars, però serà una de moltes idees que se quedarà en no res.
Vaig pensar que estaria molt bé organitzar unes jornades ebrenques de l’estil, amb concurs de guinyot, paella, i tractorets de licors d’arròs a preus populars
Vaig poder parlar amb un home americà que s’identificava com a basc. Parlava euskera fluid i realment ne tenia tota la pinta, no només perquè portés txapela. Havia crescut als EUA, de família d’Iparralde, al País Basc francès, i cada any visita lo poble de la seua família. M’he trobat bastantes vegades amb americans que se senten propers a vàries identitats, des de casos molt clars com lo del company d’Iparralde a altres no tan obvis. Un conegut americà me va dir un dia que ell era portuguès. M’ho va dir amb certa alegria, després que jo li digués d’on venia, com si compartir península fos un gran que, imagino. Li vaig dir: “Parles portuguès?”, “no”, va respondre, “Has estat a Portugal?”, vaig seguir, “No, mai”. Aquí ja no me vaig vore amb cor de preguntar-li per què se sentia portuguès, i ell mateix va seguir que son iaio va arribar als EUA de jove i ja s’hi va quedar. Alguna raó tindria ell per sentir esta identitat com a pròpia, però a mi se’m va escapar.
Lo debat identitari ha sigut un dels principals temes de discussió al nostre territori durant l’última dècada. Tot i la rellevància que té, se’m fa relativament senzill quan ho comparo amb la combinació identitària de les segones (i posteriors) generacions d’emigrants. Per un costat solen adoptar la identitat del país on residixen, principalment determinada pel sistema educatiu. Per l’altre costat l’entorn sociofamiliar pot aportar trets paral·lels que poden incloure, o no, parlar un altre idioma, tindre unes altres costums, uns vincles emocionals molt concrets, etc. Resulta molt més complex que les clasificacions binàries a les que estem acostumbrats i que cada dia són menys comunes. Per cert, lo partit lo van guanyar la parella de pelotaris que anava de roig.