Contra l’abisme d’infortunis a què ens exposa la vida, no trobo sortida més poderosa i valenta que l’agraïment. Miro al meu voltant i no puc més que agrair-li a la vida tot el que em dona. La felicitat no és objectiva, neix de la subjectivitat capaç de veure les gràcies entre les desgràcies, la llum entre les tenebres, l’amor entre les recances. Per això li poso voluntat i miro d’educar el meu agraïment dia a dia, conscient que ningú me’l portarà a la porta i que l’única manera de caçar-lo és sortir a buscar-lo, acaronar-lo, gaudir-lo i exprimir-ne totes les gràcies. Ma mare deia que Al destino hay que ayudarle, jo crec que, si cuides el teu agraïment, tens mig camí fet perquè, passi el que passi, sempre tindràs un motiu per a somriure.
Per això, no em puc estar de convidar-vos a cultivar el vostre agraïment i em pregunto quant d’odi i ressentiment ens estalviaríem si tots i totes l’anèssim a buscar i l’adoptèssim com un amic, com un company de viatge, com un glop d’aigua imprescindible per a una existència sana i plena.