Dita així, sense matisos i en termes absoluts, la frase que encapçala aquest article esdevé una exhortació de difícil aplicació, per al gros dels membres del grup lingüístic catalanoparlant de la nostra comunitat lingüística. El context de multilingüisme extrem en què vivim i la vigència de comportaments lingüístics rutinitzats, que privilegien l’ús del castellà, no ho posen fàcil. S’entén que ens referim a l’ús del català en els territoris de l’àmbit lingüístic i amb interlocutors que hagen incorporat en el seu repertori la llengua catalana. En aquest darrer cas, no és sobrer recordar que el coneixement mínim de català reclamat a l’interlocutor per a establir una interacció seria disposar d’una competència bàsica en l’habilitat d’entendre la llengua. A propòsit d’això és fonamental tindre present que les dades a l’abast a Catalunya ens parlen d’un 94,4% (96,1% a les Terres de l’Ebre) de persones que entenen el català. Només un 5,6% (3,9% a les Terres de l’Ebre) diu que no l’entén, mentre que la variable lloc de naixement ens informa que tenim un 20,8% de persones nascudes a l’estranger (16,6% a les Terres de l’Ebre). L’ús del català, escassíssim amb aquest col·lectiu, hauria de poder ser, doncs, objectivament molt més important.
És fonamental tindre present que les dades a l’abast a Catalunya ens parlen d’un 94,4% (96,1% a les Terres de l’Ebre) de persones que entenen el català. Només un 5,6% (3,9% a les Terres de l’Ebre) diu que no l’entén
Aquestes reflexions venen a tomb de la posada en marxa a principis de l’any 2023 de l’enèsima campanya destinada a modificar un comportament lingüístic que invisibilitza el català, de manera especial en contextos urbans. Em refereixo a l’acció institucional de l’aleshores Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya -ara Conselleria de Política Lingüística-, que es promou amb el títol “Provem-ho en català. Molt per parlar, molt per viure”. La protagonista de la campanya torna a ser la Queta, aquella dentadura parlant -tan simpàtica per a uns i tan abominable per a uns altres- que es va popularitzar en la campanya “Dona corda al català” del 2005. En aquesta ocasió, la idea de fons és que tothom que tinga un cert coneixement de català l’empre cada cop amb més intensitat en un procés gradual d’increment del seu ús.
La campanya, més enllà que els destinataris responen a una nova estructura poblacional, no representa una gran novetat. Allò que la motiva, la norma de convergència lingüística al castellà, continua sent un comportament majoritari en els diversos contextos en què se sol manifestar. A destacar, el canvi majoritari que fan els catalanoparlants quan l’interlocutor els contesta en castellà o l’ús per defecte d’aquesta llengua quan no es coneix l’etiquetatge lingüístic de l’interlocutor. En aquest darrer cas, la identificació de trets racialitzats en persones que participen en la comunicació reforça la norma, que ja no és d’acomodació lingüística sinó d’elecció del castellà com a llengua franca, com a llengua de cohesió social, en definitiva.
A destacar, el canvi majoritari que fan els catalanoparlants quan l’interlocutor els contesta en castellà o l’ús per defecte d’aquesta llengua quan no es coneix l’etiquetatge lingüístic de l’interlocutor
La identificació del problema ja es va produir la dècada dels vuitanta del segle passat, en els inicis del procés de normalització lingüística. El seu origen l’hem de cercar en l’absència del català, en temps de dictadura, en els àmbits institucionalitzats de la vida pública. Eren uns moments en què la bilingüització de la població catalanoparlant es va fer efectiva, mentre que la del grup castellanoparlant avançava molt més lentament. D’aquesta manera, la naturalització del castellà en l’ús del grup catalanoparlant va afavorir la interiorització i l’automatització de la norma de convergència lingüística.
Els missatges institucionals en les campanyes portades a terme van ser diversos. Segur que els lectors d’edat més provecta recordaran allò de “Depèn de vostè”, “En català, per respecte a un mateix i als altres”, etc. Amb tot, els resultats en l’àmbit comunicatiu han estat d’una inanitat patètica. Dit això, la pregunta és òbvia: quins són les condicionants fonamentals a l’hora de propiciar canvis favorables a la llengua catalana en el comportament lingüístic intergrupal?
El tema ha generat debats freqüents en els àmbits més compromesos amb la llengua catalana. Val a dir, però, que en poques ocasions el tema s’ha abordat amb la distància suficient perquè la passió no enterbolisca excessivament les argumentacions. Una de les esmentades ocasions la va propiciar la publicació d’un article de l’amic Albert Bastardas a la Revista de Catalunya l’any 1989. S’intitulava “Sobre el bilingüisme passiu: canvi i persistència dels comportaments lingüístics”. En el debat hi van participar alguns sociolingüistes importants, entre ells un altre bon amic ja traspassat, Francesc Vallverdú.
Quins són les condicionants fonamentals a l’hora de propiciar canvis favorables a la llengua catalana en el comportament lingüístic intergrupal?
El debat descansava en una constatació: malgrat els avanços competencials en el coneixement del català, la norma mostrava una vigoria que podia arribar a qüestionar seriosament el procés de redreçament lingüístic iniciat amb l’adveniment de la democràcia. Més tard, la persistència de la norma en els inicis del segle xxi va portar a posar el focus de la política lingüística del moment en l’objectiu de fer del català la llengua de cohesió social, la llengua que havia de senyorejar, per defecte, en la comunicació intergrupal. Això, lògicament requeria impulsar canvis de comportament comunicatiu, cronificats en una població que no es trobava còmoda a l’hora de fer el pas necessari de mantenir el català quan havia d’interactuar amb membres d’altres grups lingüístics.
Malgrat els avanços competencials en el coneixement del català, la norma mostrava una vigoria que podia arribar a qüestionar seriosament el procés de redreçament lingüístic iniciat amb l’adveniment de la democràcia
L’observació reiterada de les situacions on el catalanoparlant deixa la seua llengua per comunicar-se en castellà ens planteja una tipologia de casos ben diversa. Una de les interpretacions del fenomen ens alerta de la importància que té en l’establiment de la pauta de comunicació la dinàmica lingüística amb què es construeix la primera relació entre parlants amb llengües inicials diferents. Aquest inici, sovint condicionat per experiències i creences (ideologies) instal·lades en la ment dels individus, acaba consolidant un comportament subconscient que es fa molt difícil de modificar. El cas de la defecció en l’ús de la seua llengua del grup catalanoparlant esdevé una anomalia de conseqüències molt negatives.
Una de les interpretacions del fenomen ens alerta de la importància que té en l’establiment de la pauta de comunicació la dinàmica lingüística amb què es construeix la primera relació entre parlants amb llengües inicials diferents
Si el problema està en l’activació inconscient de la norma en qüestió -també anomenada de subordinació lingüística-, la solució hauria de remetre a la conscienciació de la població dels efectes benèfics que tindria per a la llengua catalana la impugnació de l’esmentat capteniment. Així ho defensava Bastardas, que, alhora, atribuïa a l’administració la responsabilitat de liderar un canvi d’aquestes dimensions. Un canvi, tot siga dit de passada, que no havíem d’aspirar a resoldre de la nit al dia, sinó més bé d’una manera lenta i gradual. No en va la persistència a no emprar el català, fins i tot quan hi ha plena consciència que la comunicació esta garantida, fa pensar que la qüestió és de molta complexitat.
Si el problema està en l’activació ‘inconscient’ de la norma en qüestió -també anomenada de ‘subordinació lingüística’-, la solució hauria de remetre a la ‘conscienciació’ de la població dels efectes benèfics que tindria per a la llengua catalana la impugnació de l’esmentat capteniment
Més enllà de l’automatització de caràcter subconscient de la conducta dels individus catalanoparlants, també hi juga un paper important la incertesa sobre la reacció de l’interlocutor a l’hora de transgredir una norma naturalitzada durant molt de temps. Novament, el prejudici (el judici previ) que apuntaria a una reacció negativa torna a tindre un pes important.
I, finalment, encara em referiré a un altre factor: la incomoditat que genera en una part de la població el fet de mantindre una conversa en llengües diferents, independentment que els intervinents entenguen perfectament les llengües dels respectius interlocutors. Sense dubte, no es tracta d’un tema menor.
Què podem fer, doncs, per avançar en la resolució d’una qüestió tan punyent? La clau la tenim en la conscienciació de la població, l’autòctona i la forana
Què podem fer, doncs, per avançar en la resolució d’una qüestió tan punyent? La clau la tenim en la conscienciació de la població, l’autòctona i la forana. La comesa no és fàcil, més encara quan les pautes comunicatives vigents, favorables al castellà, resolen els objectius de la funció comunicativa i consoliden uns significats socials, aparentment consensuats, que sancionen socialment el seu incompliment. Aquí emergeix la condemna del canvi de pauta, tot atribuint al catalanoparlant heterodox allò de “la mala educació”. Una qüestió, aquesta, que en el nou relat que reclamo caldria ressituar justament en la consciència del no catalanoparlant. Es traca d’un ciutadà que sovint no es mou de la seua zona de confort lingüístic -conscientment o inconscientment-, en un ecosistema comunicatiu amb una llengua històrica i, contemporàniament, oficial. I és que per a l’avinentesa que ens ocupa, esdevé fonamental deixar de considerar els no catalanoparlants com a ens estàtics, quan les dades competencials ens diuen que, si més no els nascuts a Catalunya, són dipositaris de competències aptes per a ser activades si les situacions comunicatives ho afavoreixen. A més, també tenim ben constatats comportaments -encara minoritaris- d’acomodació lingüística a la inversa, si el catalanoparlant manté la seua llengua.
En l’establiment del nou relat és fonamental traslladar als usuaris de la llengua les conseqüències que té no emprar-la. I en aquest empoderament dels parlants l’acció legitimadora des de dalt, des de l’administració, és primordial
En l’establiment del nou relat és fonamental traslladar als usuaris de la llengua les conseqüències que té no emprar-la. I en aquest empoderament dels parlants l’acció legitimadora des de dalt, des de l’administració, és primordial. Tanmateix, a diferència de l’atribució de responsabilitats plantejada per Bastardas, considero que els parlants també tenim una responsabilitat important a l’hora de donar sentit al canvi de comportament comunicatiu reclamat. No pot ser que privem els al·lòctons del nostre bé més preuat en el procés d’acolliment social. La incorporació a la nostra llengua s’ha de fonamentar en termes de pertinença a la societat d’acollida. Els valors instrumentals del català -que cal reforçar amb fermesa en termes de requisit professional- han de donar la mà als valors integratius.
La incorporació a la nostra llengua s’ha de fonamentar en termes de pertinença a la societat d’acollida. Els valors instrumentals del català -que cal reforçar amb fermesa en termes de requisit professional- han de donar la mà als valors integratius
Tornem al títol de l’article, l’ús intens de la llengua catalana esdevé, doncs, la millor manera de fer evident aquest propòsit. Probablement no tot depèn de tu, de nosaltres, com apuntava l’enyorada Carme Junyent, però el que no podem obviar és que també depèn de tu, estimat lector.
Miquel Àngel Pradilla Cardona
Catedràtic de Sociolingüística Catalana URV
Membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans