Arturo Gaya no va formar part de la Nova Cançó quan, de molt jove, va començar a cantar. Al carrer Bonaire els amics el van conduir a la moda dels camals amples, però més amb formacions més pop (La Cucafera i Delirios). Per edat i circumstàncies, no va pujar a l’onada efervescent de la Catalunya Nord, i des de llavors, sempre ha pedalat al marge de la crème del Principat. Potser era l’inici del concepte, “els d’allà baix”, que va tardar dècades a reeixir. Però també és cert que, mentrestant, vam poder assistir a un altre èxit sonat: el Gaya reconvertit en programador teatral ens va permetre xalar veient als millors grups que passaven pel seu Festival de Teatre (i de la Finestra), convertint aquesta cita d’estiu en el banc de proves per a la Fura dels Baus o Pepe Rubianes, entre molts altres.
La meua sensació el passat divendres 31 de gener, gairebé quaranta anys després, va ser la d’un Arturo Gaya que, finalment, feia les paus amb el nord. Va debutar en solitari, com a cantant solista, notablement nerviós, davant cent cinquanta melòmans de la gran capital. En la primera peça, va fer justícia amb el seu equip, cedint-los un protagonisme merescut: un monumental Sergi Trenzano a la guitarra, una deliciosa Marie Perera al violí, un filigrana de la percussió, Sergi Molina, i un Kike Pellicer adaptant-se -en directe-, del baix al contrabaix (en patir el trencament d’una corda).
La presentació del nou disc d’Arturo, dedicat a la figura d’Abu Bakr al-Turtuxí (Tortosa 1059 – Alexandria 1126), va tindre com a primera peça la cançó principal del treball, “Ets tan pobre que només tens diners”, que el públic va corejar en el bis final. Un final de concert pletòric, per l’emoció que es va generar a la sala en determinats moments. Com en el reconeixement de l’escriptor Miquel Àngel Llorenç -al costat del periodista Xavier Grasset-, traductor dels poemes de l’àrab més universal que ha nascut i viscut a Tortosa fa més de mil anys.
Gaya va omplir l’escenari amb saviesa, ja fos acompanyant Anna Arques i Elena Maureso als cors, focalitzant les exquisides intervencions de Trenzano i Perera que ens traslladaven en el temps, o indexant les lletres de cada peça abans de cantar. “Tant de bo amb el nostre granet d’arena poguéssem millorar el món”, va reflexionar, al·ludint al paral·lelisme de les guerres de fa mil anys amb les d’ara. El millor moment de la nit, però, va ser quan va cantar la peça que resumeix tota la trajectòria professional d’Artur Goya, “Bonaire 12”.
La força i la passió amb la qual va cantar Arturo Gaya la seua cançó existencial, il·lustrada amb els versos, “M’agrada el carrer Bonaire, i és allí on vaig nàixer jo”, recordava anys d’esforços i patiments (per injustícies), de la seua immensa creació artística al llarg de tota una vida. Érem al Centre Artesà del Tradicionàrius al barri de Gràcia de Barcelona. Una nit en la qual Gaya va sentir-se plenament feliç, desfermat com a cantant i culminant el seu saber com a creador. Suma 27 discos i porta realitzats 2600 els concerts (cap d’ells com a membre de la Nova Cançó).