Truco a l’amic Pere Muñoz, historiador full time després de jubilar-se de la docència i de la política activa, per confirmar una data històrica que em va comentar fa temps, la de la primera vaga de les dones treballadores de Flix. Li pregunto si és de l’any 1914 i em diu que no, que és del setembre de 1913. M’imagino que deu ser de les primeres vagues femenines i feministes del país.
El Pere em fa arribar una cronologia del primer moviment obrer: després del gener del 1900, quan tres dones treballadores van ser detingudes per la guàrdia civil després d’haver agredit una companya que anava a la fàbrica en plena aturada, aquell any 13 va ser de mal averany per a la patronal flixanca. Hi va haver vaga de transportistes -de carreters-, vaga dels obrers industrials per les terribles condicions ambientals que havien de suportar a la Fàbrica Electroquímica i, finalment, es van plegar de braços les trencadores d’ametlles, doblement explotades com a treballadores i com a dones. En tots tres casos va guanyar la classe obrera, conscienciada, unida i combativa, tres coses que se n’han anat en orris un segle després, quan el capitalisme s’ha arrencat un cop més la màscara i avança acarnissadament per damunt dels drets laborals dels més joves.
La trucada ha estat suscitada per una conversa que he mantingut durant la meua passejada vespertina, quan he sortit per estirar les cames i deixondir-me i m’he trobat dues germanes que viuen fora vila -una a Madrid i l’altra a Ginestar. Són exalumnes que veig un parell o tres de cops a l’any, quan tornen al poble, i que sempre ens saludem amb alegria, perquè em recorden els anys de la meua infantesa, ja que la seua família paterna, el iaio Jaumet i la iaia Maria, eren veïns de la meua casa natal i em són grats de recordar. M’han parlat de son pare, mort fa una vintena d’anys i que recorden amb devoció mesclada amb una certa perplexitat, perquè era un home dretà i missaire en un poble d’esquerres i descregut. Els he hagut de recordar que son iaio, l’oncle Jaumet, havia sigut un carlí del morro fort i que el pare, nascut als anys 30, havia heretat aquella ideologia ultramuntana.
Asseguts a la terrassa del bar, hem fet una cervesa, en un capvespre de gener de temperatura primaveral. Com que tenen una formació més aviat científica, els he hagut d’explicar que el carlisme, que elles situaven a Navarra, havia sigut una ideologia força catalanesca al llarg del segle XIX i que a Flix havia arrelat almenys des de la Guerra dels Matiners, entre 1846 i 1849. Els he recordat que, a la tercera guerra, del 1872 al 1876, es va fer tristament cèlebre el Capellà de Flix, Josep Agramunt, que a Madrid coneixien com “el cabecilla Agramunt, cura de Flix”, un sacerdot trabucaire format al seminari de Tortosa que va assolir el grau de coronel, després de sembrar el terror entre els liberals de Reus i rodalies i que acabaria la seua vida com a sacerdot a Clichy, que ara forma part de París, després de protegir la retirada cap a França del pretendent Carles VII.
Amb la implantació de la Societat Electroquímica, el 1897, alguns centenars de pagesos es farien obrers industrials, que abraçarien aviat el republicanisme federal i l’anarquisme
La germana més jove intueix que tot havia de canviar amb la industrialització. Li confirmo que amb la implantació de la Societat Electroquímica, el 1897, alguns centenars de pagesos es farien obrers industrials, que abraçarien aviat el republicanisme federal i l’anarquisme. En pocs anys, bona part de la població passaria de l’extrema dreta a l’extrema esquerra i iniciaria un moviment obrer que de seguida es manifestaria en vagues i mobilitzacions, amb les dones com a element actiu o de clar suport als companys treballadors, perquè com escrivia l’anarquista Amparo Alfonso arran de la vaga de 1919 -que coincidiria amb la de La Canadenca: “Si los obreros hubiesen de volver a la fábrica humillados y vencidos, serían tratados como esclavos indignos”. I, afegeix amb una descarnada consciència de classe: “Sería la carne de nuestra carne, nuestra propia carne, la que allí, en aquel presidio industrial, sufriría el latigazo de los modernos negreros”.
Això ens ha dut a recordar la terrible reculada de la dona després de la Guerra, amb la Sección Femenina de la Primo de Rivera i els milers de monges entregades a la caritativa tasca de la destrucció física i simbòlica del naixent feminisme republicà. Antonio Vallejo Nágera, psiquiatra i psicòpata, “el Mengele espanyol”, afirmava el 1938 que “el psiquismo femenino tiene muchos puntos de contacto con el infantil i el animal”. Era la justificació teòrica de l’enduriment del patriarcat, amb la repressió moral, sexual, política i econòmica de la dona, una criatura inestable, infantilitzada i animalitzada que calia reeducar, una dèbil mental que havia de passar de la tutela del pare a la del marit al llarg de tota la dictadura.
Però hem de tornar al carlisme, al “Déu, Pàtria i Rei” -que Pere Anguera traduiria més entenedorament com a “Déu, Pàtria i Fam”. El camperol es mou en un món atàvic, immòbil en el temps; no necessita llegir: és un luxe innecessari, com tots els luxes. Per a l’obrer industrial, envoltat de la nova i agressiva tecnologia, la comprensió lectora pot significar la diferència entre la vida i la mort. El mite il·lustrat -kantià- del Sapere aude!, que relaciona la cultura amb el benestar moral i material, va ser acollit amb entusiasme pels treballadors i el van traslladar al fills i als nets. D’altra banda, si a pagès el treball és un acte en solitud, la producció fabril és un fet col·lectiu que empeny a la companyonia, l’organització i la solidaritat.
Josep Sànchez Cervelló, l’historiador flixanco de l’Ebre, ha explicat que el carlisme català es va constituir en una força de xoc de les tropes rebels, l’estiu de 1936, i que els capitostos franquistes la van enviar a la desfeta l’agost de 1938, quan van ordenar al Terç de Montserrat l’atac sense cap suport contra la posició republicana de Vilalba dels Arcs. Calia evitar que els requetès catalans entressin com a herois a Barcelona. Les meues indignades interlocutores no podien donar crèdit a traïdoria del general i se’n feien creus: mai més ben dit.
S’acostava l’hora de sopar i ho hem deixat. Abans, les hi he volgut remarcar que els meus records sobre l’oncle Jaumet i la tia Maria eren afectuosos. Recordo que, per la foguera de Sant Antoni, ell cantava el “No me l’encendràs”, entre les rialles de les veïnes del carrer que li volien encendre “lo tió de fenàs”. D’ella, recordo que suportava amb estoïcisme la xicalla que anàvem a casa seua les tardes dels dissabtes, a veure Viaje al fondo del mar amb el seu net Santi, i ens convidava a un deliciós panvinsucre.