“No sabia que t’agradava el futbol”. M’ho han dit més d’una vegada amb sorpresa, com si la meua feina intel·lectual o creativa fos incompatible amb una certa afició per aquest esport. I en veritat no em lleva la son, però tampoc li he fet mai cap lleig a ningú si m’ha convidat a veure un partit a l’estadi o a desconnectar amb una colla d’amics, compartint un vermut mentre el seguim per la televisió.
Rebutjo l’us que se li ha donat al futbol com instrument d’alienació de masses i més encara quan transcendeix la saludable rivalitat esportiva i es converteix en un pretext per canalitzar odis racials, territorials o ideològics
Rebutjo l’ús que se li ha donat al futbol com instrument d’alienació de masses i més encara quan transcendeix la saludable rivalitat esportiva i es converteix en un pretext per canalitzar odis racials, territorials o ideològics. Tampoc m’agrada la dimensió actual del futbol-empresa, motor de milions d’euros, elitista i privatiu per a la gent que va a peu i que hipoteca interessos i clubs als països productors de petroli, ignorant amb hipocresia la manca de llibertat de les dictadures que els governen.
No obstant això, veig amb esperança els efectes positius d’uns xiquets il·lusionats pels seus herois de la pilota, que transmeten la realitat més actual d’una societat mestissa i diversa. Jugadors fills de pares refugiats, que han arribat aquí amb una pastera o nascuts ja al nostre país, són avui els ídols de jóvens i grans, representant los colors d’un equip o d’una terra.
També he celebrat el fet que el triomf del futbol femení hagi contribuït a donar passes de gegant en una comunitat que arrossega encara mil i un tics masclistes. Benvingut l’esport si ajuda a tot això, ni que sigui a còpia de lliurar-se a la seua vessant més comercial. Tot té un preu en una societat de consum. Tal com cantava Raimon, “jo compre un poquet, tu compres un poquet i aquell una miqueta de res”.
Vistos los dos costats de la balança i fetes les necessàries reflexions, hi ha un aspecte que, quan es produeix, em retorna a aquell rebuig inicial. Són sempre els gestos i actituds d’aquells directius, que degraden l’essència d’aquest esport o de qualsevol avenç que s’hagi arribat a produir. Em refereixo, naturalment, tant a la grollera tocada d’ous d’aquell senyor Rubiales com a la irrespectuosa botifarra del senyor Laporta. Els tracto de senyors per no caure en la trampa de reproduir el seu estil i el seu mal exemple, nefast envers l’esforç que, n’estic ben segur, estan fent milers de persones per dignificar el futbol i els seus potencials valors socials, de respecte i de convivència.
Són sempre els gestos i actituds d’alguns dels seus directius, que degraden l’essència d’aquest esport o de qualsevol avenç que s’hagi arribat a produir
Sí, senyors: siguin d’on siguin o pensin com pensin, guardin si us plau les seues emocions incontrolades perquè fan mal a l’esperit que vostès mateixos pretenen defensar i abanderar. Si el futbol pot ser capaç d’ajudar a canviar algunes coses, no ho farà mai si al capdavant té dirigents que, amb gestos deplorables que duren un instant, poden carregar-se molts anys de feina.
I ara sí, insisteixo, malgrat tot això que és molt, m’agrada el futbol; crec en els seus efectes positius i en la gent que hi treballa, des de les escoles i des dels molts projectes socials que hi ha al darrere.
Arturo Gaya. Periodista i músic.