Sense saber com, hem arribat al 2025 i segurament tots hem dit la frase: “sembla mentida que ja hagi passat un any”. I així cada 31 de desembre. El temps passa ràpid i la sensació de no saber si l’estem aprofitant com toca (o lo suficient) envaeix una mica els pensaments que, no puc mentir, tantes vegades s’han convertit en preocupacions.
No saber si passes el suficient temps amb la família, si has fet tots els plans que havies pensat amb la parella, si heu endarrerit massa el dinar amb la colla d’amics… O si has passat prou temps amb tu mateix i si t’has cuidat bé en uns temps en els que la salut mental és tan vulnerable.
Vivim immersos en un món en el que sembla que no hi hagi sostre a l’hora de sentir-nos productius. Si no anem ofegats sembla que no hem fet res
I és que quants de vosaltres heu descobert, en la vida adulta, què és l’angoixa, l’aclaparament, l’estrès…, i heu pensat que us falten hores al dia perquè us sentiu abrumats amb tot allò que voleu o heu fer? Soc la primera en aixecar la mà!
Avui en dia sembla que hem de complir amb tot: ves a treballar, al sortir ves al gimnàs, queda amb els amics a fer la cervesa però cuida l’alimentació, fes alguna activitat per tenir algun hobbie i, sobretot, fes sempre bona cara. Vivim immersos en un món en el que sembla que no hi hagi sostre a l’hora de sentir-nos productius. Si no anem ofegats sembla que no hem fet res. I res és més tòxic que intentar ser sobre productiu en un intent que el temps no se’ns mengi i veure passar els dies en va.
Per això vinc a recordar (i a recordar-me) que no necessites arribar a tot
Per això vinc a recordar (i a recordar-me) que no necessites arribar a tot. Que no has de ser la persona perfecta per a ningú sinó la millor persona per a tu mateix. I que si algun dia no pots fer bona cara, si no et veus capaç de fer allò que t’havies promès, no passa res. Que el temps no passa mai en va, perquè el temps ensenya, el temps cura, el temps calma i ens recorda que mentre siguem aquí hem d’estar en pau amb nosaltres mateixos. I la pau arriba quan t’abraces, et permets equivocar-te i et permets no arribar a tot sinó anar pas a pas, a no sentir-te atropellat pel temps.