Avui m’estreno com articulista d’Ebredigital i quan vaig saber que començava un 2 de gener, amb el 2025 acabat de nàixer, vaig pensar de parlar d’aquells propòsits als quals tots ens conjurem quan sentim descorxar la primera ampolla de cava de l’any. Però d’estos temes més banals ja en parlarem en una altra ocasió. M’ha costat molt decidir-me però crec que alguns, com a opinadors públics, tenim l’obligació i la responsabilitat de parlar-ne.
No seré ni la primera ni la última persona que parlarà del que coneixem com bullying o assetjament, per mi mal dit, escolar. Perquè el bullying no és només escolar. Sovint, este fenomen s’etiqueta com un problema que només passa dins de les aules o als patis, però la realitat és que és un reflex de la societat en la qual vivim. És un problema que es gesta en altres espais: a casa, al carrer, a les xarxes socials, fins i tot en les nostres pròpies converses. És una responsabilitat compartida, i hem d’entendre que tots: pares, mares, professors, alumnes i comunitat, som part de la solució, però també, de vegades, part del problema.
Hauríem d’educar els nostres fills per ensenyar-los que les paraules tenen poder, que els insults no són bromes i que rebutjar algú té conseqüències més greus de les que pensem
Quan la teua filla es posa a plorar per primera vegada perquè no vol anar a l’escola, costa adonar-se del que realment està passant. És tan fàcil pensar que són coses de xiquets i xiquetes, petites baralles sense importància que s’obliden l’endemà… Però no. Hi ha senyals que no es poden ignorar: els silencis, les pors, les excuses per no voler anar a l’escola. Quan els fills pateixen, les mares i els pares també patim, però sobretot sentim una ràbia impotent que no ens deixa descansar.
I aquí és on hem de fer un pas com a societat i deixar de buscar excuses. No val dir que “els xiquets i xiquetes són cruels” o que “això sempre ha passat”. Estes idees només perpetuen el problema. En lloc d’això, hauríem d’educar els nostres fills per ensenyar-los que les paraules tenen poder, que els insults no són bromes i que rebutjar algú té conseqüències més greus de les que pensem.
També hem de deixar de desviar la responsabilitat cap als mestres, com si fossin els únics que han de solucionar esta situació. Els professors són una peça clau, però necessiten suport. Necessiten la col·laboració de les famílies. Si a casa no inculquem valors com l’empatia i el respecte, serà molt difícil que estos brotin només dins les parets de la classe.
Victimitzar no pot ser la solució però entre tots hem d’entendre que la víctima no és el culpable i que la vergonya ha de canviar de vorera
Com a mare, no puc evitar pensar en els xiquets i xiquetes que fan bullying. Què hi ha darrere de la seva conducta? Potser també pateixen, potser busquen cridar l’atenció o fins i tot reprodueixen el que han viscut en altres espais. Això no justifica les seves accions, però tampoc ajuda quan les famílies girem l’esquena al problema. Us posaré un exemple, creieu que com a pares i mares hem d’organitzar festes d’aniversari on es convida a tota la classe excepte un xiquet o xiqueta? Estos pares o mares s’ha intentat posar al lloc d’aquell xiquet o xiqueta que s’ha exclòs? Vull pensar que no, perquè us asseguro que el sentiment de culpabilitat que sent aquell xiquet o xiqueta que no entèn que ha fet per generar este rebuig, i la impotència de la seua família per intentar-li explicar i que entengui que no ha fet res, és traumàtic i desesperant.
El bullying no desapareixerà d’un dia per l’altre, però si volem començar este nou any amb un propòsit realment important, que sigui este: trencar amb el silenci, implicar-nos com a comunitat i educar els nostres fills i filles no només per ser bons estudiants, sinó per ser bones persones. Victimitzar no pot ser la solució però entre tots hem d’entendre que la víctima no és el culpable i que la vergonya ha de canviar de vorera.
Feliç 2025!
Anna Mayor
Periodista