L’avi puter i la banana

No sé si sou prou conscients, però s’apropa el Nadal. Potser ho haureu notat per alguns senyals subtils, com les pastilles de torró que omplen la prestatgeria preferent del súper des del dia que van retirar els panellets o per l’evidència dels llums nadalencs dels carrers, que cada any es pengen més prompte i es desmunten més tard.

També ajuda a percebre la imminència del Nadal la saturació d’anuncis de perfum i, si teniu fills, la campanya d’assetjament que fan els menuts amb les cartes al Papa Noel i els Reis, la banda de traficants d’emocions més perillosa del planeta.

I, com a prova definitiva que això ja és aquí, tenim l’evidència del delirant consumisme nadalenc que provoca l’omnipresent Black Friday, una estratègia comercial que utilitza el xantatge per obligar-nos a gastar compulsivament com a antídot per al sentiment de culpabilitat que provoca el pensar que ets ximple si no aprofites les rebaixes per abaratir les compres de Nadal.

‘Black Friday’, ‘halloween’… Tot són invents de màrqueting ‘made in USA’ que ens empassem com si fossin tradicions arrelades al nostre país

Tot són invents de màrqueting made in USA que ens empassem com si fossin tradicions arrelades al nostre país. És com el halloween, que ja sembla que portem celebrant-ho tota la vida, en alguns casos amb l’adaptació intercultural del “castaween”, una paraulota per la qual el seu inventor hauria de ser condemnat perpètuament a treballs forçats esbrotant vinyes, juntament amb el crac que se li va ocórrer l’expressió “correbous” i l’il·luminat que va crear el “cronut” -l’aberrant croissant no cornut amb forma de dònut.

Encara gràcies que no celebrem el Dia d’Acció de Gràcies, però no m’estranyaria que s’acabi instaurant, tot i que cada vegada tenim menys coses a agrair. Ja m’imagino el president espanyol indultant cada any un tito i l’oposició i els jutges posant-se de cul.

La qüestió és que ho comprem tot si sona tan original com un brunch o un afterwork, malgrat hi ha excepcions com la del restaurant Hooters, un clàssic breastaurant dels Estats Units que fa uns anys va aterrar amb molt bones expectatives a Castelledefels, però va haver de tancar perquè les autoritats consideraven que la indumentària de les cambreres era denigrant. Com el tracte del Senyor Ramon a les criades quan se’n van al llit, per posar un exemple més nostrat.

També ens hem apropiat -o ens han imposat- altres manifestacions populars més properes, com les sardanes, els pastorets, el correfoc, el tió o les havaneres

Perquè la importació de noves costums a les Terres de l’Ebre no es limita a tradicions estrangeres. També ens hem apropiat -o ens han imposat- altres manifestacions populars més properes territorialment, com les sardanes, els pastorets, el correfoc, el tió -abans, al meu poble, no torturàvem els troncs, els llançàvem directament al foc de la xemeneia- o les havaneres.

La primera vegada que vaig sentir El meu avi va ser quan tenia dotze anys i vaig anar de colònies a Montblanc. Vaig passar molta vergonya veient com tots aquells xiquets vinguts de diferents llocs del país se sabien de memòria la cançó mentre jo feia cara de pòquer. Anaven oscil·lant els seus cossos d’un costat a l’altre emulant les ones del mar i jo em volia capbussar i desaparèixer. Per sort, com la cantaven cada dia, al final ja m’era més familiar, però, al meu cap, la història tràgica que explicava aquella havanera seguia desentonant amb les cares de felicitat dels companys.

Ara que un documental de TV3 ha destapat que l’autor d’El meu avi, Josep Lluís Ortega Monasterio, tenia relació amb una xarxa de prostitució de noies menors com a soci i com a client, el contrasentit d’aquesta cançó entranyable que explica un episodi fatídic de la guerra de Cuba m’encaixa més per la doble vida d’aquesta mena de Dr. Jekyll i Mr. Hyde, afable compositor musical de dia i tenebrós mercader del sexe de nit. Estic d’acord en què cal separar l’obra de la persona -sinó hauríem de cremar molts llibres, quadres i pel·lícules-, però aquesta havanera ja no tornarà a sonar igual.

És l’eterna paradoxa del sexe, que pot ser alhora plaent i sòrdid, depenent de molts condicionants, com el qui, el com, l’on o el perquè

En part, és l’eterna paradoxa del sexe, que pot ser alhora plaent i sòrdid depenent de molts condicionants, com el qui, el com, l’on o el perquè. Una mostra recent és l’última tendència que -com no podia ser d’una altra manera- ve d’Estats Units i sembla la sinopsi d’una nova entrega d’American Pie: via la “prestigiosa” xarxa social TikTok, està corrent la veu entre els universitaris que prendre “sobres de mel” -un suplement vigoritzant per millorar la funció sexual- et converteix en un maratonià del llit com els que protagonitzen el porno, que duren més que les pròpies pel·lícules. Aquestes fórmules màgiques estan fora de control sanitari i es poden comprar en botigues de licors o parades de menjar ràpid, de manera que els metges estan molt preocupats. I les abelles, ni que sigui per reputació, també ho haurien d’estar.

La combinació de vicis i joves amb el cervell enterbolit per les hormones sempre ha provocat ocurrències que, en altres circumstàncies, no tindrien justificació. Com quan es deia que fumar-se filets de pell seca de plàtan col·locava com la marihuana. Com va pujar en aquella època el consum d’aquesta fruita entre els més joves! I no era per l’anunci de plàtans de Canàries que protagonitzava el divertit Baloo d’El Llibre de la Selva.

Parlant de plàtans, si aneu justos de pasta per aquest Nadal i voleu fer un regal barat i original, compreu una banana i enganxeu-la amb cinta americana a la paret. Si sembla poca cosa, argumenteu amb orgull que un artista italià ho va fer fa poc i un inversor xinès va pagar més de 6 milions de dòlars per l’obra en una subhasta de Sotheby’s.