Aquesta passada setmana hi ha hagut la polèmica generada pel xantatge d’un programa a un altre dins la lluita pel lideratge d’audiències, o més ben dit, la repercussió econòmica que això comporta per a una de les dues empreses, ja que una és pública i l’altra és privada, una s’alimenta de recursos públics per garantir un servei i l’altra necessita el major nombre d’ingressos per a que funcioni el negoci.
En cap cas estic dient que la gestió pública no ha de ser competitiva, simplement dic que la finalitat no és la mateixa, com exemple, per a la sanitat pública som pacients i per a la sanitat privada som clients.
De la mateixa manera, aquesta polèmica evidencia l’enfrontament diari entre la dreta i l’esquerra i els mecanismes pel poder.
De tot això, només dir-vos que des de setembre aquest programa m’ha fet descobrir una televisió que tenia abandonada i que només sintonitzava per veure la final de la Champions, els Jocs Olímpics o l’etapa reina del Tour. De la televisió convencional només en consumeixo els informatius perquè avui en dia amb més plataformes que dies, la resta del poc temps lúdic, se’l “mengen” elles. Quina importància tenir una televisió pública que sàpiga generar un contingut que contraresti tota la brossa que ens arriba per tots els canals.
I tornem al cap de la qüestió, la gestió pública. Desgraciadament hem viscut i encara l’estan i estaran patint molt de temps, un episodi tràgic com el de la DANA al País Valencià i, en menor mesura, a d’altres comunitats, i tot i que difícilment era evitable, sí que hem pogut veure, i seguim veient, quina és la capacitat de gestió dels que sempre defensen la gestió privada. Per cert, adjudicacions d’emergència, això sí que ho tenen per mà, l’oportunitat de negoci sí que la saben trobar ràpid.
Quan la cosa es complica, la gestió pública és la que te la capacitat de solucionar-ho, perquè no ho veu com un client sinó com un pacient
Quin currículum que arrosseguen de gestió de crisis des d’aquells “hilitos de plastilina”… una darrera d’una altra han demostrat que els bons vestits i la bona presència només és això, com deia un bon amic, xapa i pintura.
Al final, quan la cosa es complica, la gestió pública és la que te la capacitat de solucionar-ho, perquè no ho veu com un client sinó com un pacient. I és per això que cal posar en valor al públic per sobre del privat, perquè quan de veritat faci falta serà qui ho podrà solucionar. I cal posar en valor a qui forma part d’aquest sector públic, perquè són els que més han tingut que treballar per a accedir a aquests llocs, des dels estudis fins als llocs de treball, a diferència del sector privat on, amb recursos, pots estudiar a universitats sense necessitat de notes o pots treballar sense necessitat d’oposicions, molts cops la “virtut” de ser fill/a de o conèixer a, té accés vip…
Tothom coneixem un munt de gent que ha accedit a llocs per vies exprés, de la que jo sempre he dubtat que si en algun moment de la seva vida, en moments de tranquil·litat i d’un mateix, s’han qüestionat el mètode i no tenen un neguit de paràsit alimentat.
Per tant, com el calidoscopi, una de les joguines més conegudes i més apreciada pels efectes òptics però que perd la seva funcionalitat sense la llum, donem a cadascú el lloc que es mereix.