Vaig aprofitar un cap de setmana dels que tenia lliures per fer una escapada rural. Rural fora de context, perquè l’allotjament era una masia rural, al mig de l’Empordà, a Parets de l’Empordà, estratègicament ubicada a 20 minuts de tots els punts d’interès: Empúries, Girona, Figueres, Besalú, Banyoles… però, jo, pobre intel·ligent, que m’havia preparat una maleta rural, és a dir, roba còmoda, de muntanya, i la meua dona s’havia agafat una maleta gegant perquè també portava, el que se’n diu, “roba per anar guapa”. A última hora vaig agafar uns texans i un jersei una mica més formal, per si feia falta en algun moment. I, efectivament, va fer falta.
L’Empordà és un Port Aventura per a jubilats de països més desenvolupats
Però ja no per cosa nostra, sinó per com està pensada tota la zona de l’Empordà. És una espècie de Port Aventura per a tota la gent que té pasta de França, Alemanya o Anglaterra. Per cada matrícula de cotxe espanyola que comptava (que segurament era del cambrer del bar), n’hi havia set o vuit d’estrangera, majoritàriament francesos. Gent pujada al dòlar. Cap dels cotxes dels francesos era un Ford Fiesta, no sé si m’enteneu. Feia una mica de cosa anar amb el nostre humil Seat Ibiza per aquelles zones.
Vam fer cap a Empuriabrava, o com li encanta dir-ne a la meua dona: “la Venècia de Catalunya”. En un nom així, només pots esperar coses dolentes. I no va haver-hi ni un mínim instant de segon que pensés “hòstia, ojala viure aquí”. Sempre que visito algun lloc intento imaginar-me vivint allà. I no ho vaig aconseguir. Més que la Venècia, que és preciosa, era la Miami, que és horrorosa.
Tenir sensacions de ser estranger dins de la mateixa comunitat autònoma
A banda que el clima no va acompanyar (feia molt de vent), la veritat és que les sensacions d’estranger, estant a la mateixa comunitat autònoma on visc des de fa 30 anys, eren màximes. Tot era ultraimpostat, fet a mida per als estrangers, Asador Argentino per aquí, Pub Irlandès per allà, botigues de souvenirs on hi havia bosses, carteres, ventalls, fets de suro. Sabeu quin país és el màxim productor de suro? Exacte, Portugal. D’Empuriabrava a Lisboa hi ha 1.375 quilòmetres. M’ho expliqueu?
Anava passejant pels carrers cantant mentalment la cançó de Sopa de Cabra que diu que “és molt més bonic l’Empordà” i, sincerament, deixeu-me tenir molts dubtes. És la zona d’oci dels països més desenvolupats d’Europa. És el Garbeach dels Gabatxos. La Sala Metro dels fans dels tes i el púding. El centre comercial dels amants de la xucrut.
Destacar la preciosa Besalú, que ha sabut mantenir l’autenticitat
He de dir que Besalú és preciosa, i potser el lloc que més ha mantingut l’autenticitat. Perquè a mi no em fa ràbia que vingui gent de fora, al contrari, m’agradaria que al nostre país s’oferissin les condicions necessàries per a poder anar a viure a Berlín, també. Però el sou que ofereix el nostre país no ens ho permet. El sou que ofereix Alemanya, si els hi permet venir a viure aquí. És a dir, el problema no són ells, el tenim nosaltres.
Però, és tan difícil mantenir l’autenticitat? És tan difícil que en lloc d’anar a un Asador Argentino, hagin d’anar a un lloc a menjar cap i pota? En lloc de comprar bosses i carteres de suro, xoriços i formatges de la Garrotxa? En lloc d’anar a un Pub Irlandès a fer-se una Guinness, provar una Rufa de Figueres? Per què es converteix en colonització? No he vist molt de món, però no sé si passa a la inversa. És a dir, hi ha alguna zona al nord de Bordeus que estigui ple de restaurants de paelles, de bars de pintxos de truites de patata, pernil salat i torrades, on a les botigues de records venguin articles amb el Toro de Osborne, i hi hagi tasts de vins amb productes de La Rioja o el Priorat?
La fina línia entre turisme i colonització
A banda que, siguem sincers, tota esta gent de França, Alemanya, Anglaterra, per dir-ho suaument, no té ni puta idea de menjar bé. O sigui, marxes del teu país, on la teua gastronomia és una merda, arribes aquí, i en lloc d’aprofitar i dir “vaig a fer dieta mediterrània que per a la salut és molt millor”, resulta que obres un Pub Irlandès per a menjar tres-centes aletes de pollastres fregides i dos-centes anelles de ceba. S’ha de ser curt.
Manel Añó Vernet – Filòleg Anglès i Periodista