Hi ha dos moments claus en la vida dels partits polítics: la nit electoral, quan es coneixen els resultats de les votacions a un país o un territori; i a la cloenda dels seus congressos interns, quan es fa públic qui ha guanyat i per tant qui els dirigirà. Totes dues situacions tenen un nexe comú propi de les societats democràtiques occidentals: les eleccions. En darrera instància, la decisió correspon al col·lectiu dels electors, sigui ciutadans en general en el primer cas o militants membres del partit en el segon cas. Això és positiu, especialment analitzant-ho des de la perspectiva d’un país que ha viscut quaranta anys de dictadura criminal i on encara hi ha residus ben actius. La democràcia no és un bon sistema de govern -deia Churchil- però per ara no se n’ha inventat cap de millor. En conseqüència el que està succeint a Esquerra Republicana de Catalunya no ha d’escandalitzar ningú. És el resultat dels dos factors esmentats: es van perdre les eleccions i el partit cerca uns nous dirigents perquè no torni a passar.
La democràcia no és un bon sistema de govern -deia Churchil- però per ara no se n’ha inventat cap de millor
Tot sembla molt lineal però no ho és. En principi els Partits Polítics són organitzacions de ciutadans que comparteixen uns mateixos principis ideològics i interessos materials i s’associen per implantar-los. Com la seva paraula diu, són part d’un tot plural i per tant quan arribin al poder han de fer-ho democràticament en front d’altres parts que no ho han aconseguit i en conseqüència queden a l’oposició a l’espera de noves conteses electorals. Duverger establia que els partits havíem de ser de masses, és a dir aplegar amplis col·lectius de persones que, en definitiva, tota la societat s’identifiqués amb grans opcions (embrió del bipartidisme). Les bases d’aquests conjunts d’associats participaran solament de forma tangencial en la gestió dels partits a mans d’unes minories aristocràtiques i professionalitzades en la tasca política des de diferents nivells tant al govern com a l’oposició
Però, el mateix Maurice Duverger (“Les partis politiques”, Ed. Librairie Armand Coli, Paris 1951) assenyala que l’element cabdal dels partits és la direcció; aquesta sacralització de la direcció és el que condueix a solucions personalistes i a confrontacions internes per assolir el nivell superior i el control de l’organització. Quan més sòlida sigui la direcció, diuen, més fàcil és conduir el partit. Els processos electorals al si dels partits, més o menys democràtics segons els casos, serveixen per escollir la cúpula; un cop aquesta consolidada, és el sistema de cooptació -heretat dels partits comunistes de meitats del segle XX- el que designa tots els espais de poder i paral·lelament la majoria de la base de militants es desentén del que passa fins que són cridats per a uns nous processos electorals generals o particulars; són els quadres intermedis dels partits els que es mantenen vius. És el neguit per mantenir el seu espai de poder, per perdre els càrrecs i nomenaments de segona fila que han ocupat, per decisió de la cúpula i que els permeten sentir-se importants i en molts de casos viure de la política. D’aquí el culte a la personalitat del Cèsar de torn intentant el màxim de proximitat per evitar l’ostracisme i ser suplantat per un altre aspirant.
Quan un partit té un aiatolà a la cúpula (l’autoritat suprema, en expressió iraniana) ningú es qüestiona qui dirigirà la tropa; Felipe González o Manuel Fraga eren els aiatolàs del PSOE i del PP, els anys vuitanta al marge del seus periòdics congressos de reafirmació patriòtica, com ho era Jordi Pujol a la CDC de Catalunya o Xabier Arzalluz al PNV d’Euskal Herria. D’alguna manera, és avui la figura de Carles Puigdemont, cap d’un partit que ho qüestiona tot menys el que cal fer amb ell. Quan això no és així -quan no ni ha un Napoleó- apareixen les lluites pel poder dins del partit, de l’associació productiva o del col·lectiu social; també l’Església Catòlica, per descomptat. ERC és l’exemple actual; resulta evident que el funcionament del partit a partir del mes que ve no serà el mateix si guanya una o altra de les opcions en joc. Tot i que afirmen amb vehemència el seu sobiranisme independentista, és clar que cadascun dels grups que es disputen el seient de la cúpula veuen les coses de diferent manera en tot el relatiu a la vida quotidiana i la seva, especialment pel que fa als pactes i votacions per donar suport a altres forces, algunes de les quals totalment diferents a la seva ideologia. La base esperarà que se la torni a consultar i, com sempre, guanyi la meitat propera a qui mana.
Disciplina, en llenguatge aplicat a la política, vol dir obediència cega a les decisions del líder, tot i que internament es pugui estar en desacord
Duverger afirmava que la disciplina no és solament la força principal dels exèrcits sinó que també ho és dels partits. Disciplina, en llenguatge aplicat a la política, vol dir obediència cega a les decisions del líder, tot i que internament es pugui estar en desacord. Diferència que mai s’atrevirà a expressar públicament, pel perill de ser assenyalat com a dissident o conflictiu, ningú el defensarà per temor a córrer la mateixa sort. Els partits polítics són poc receptius a acceptar les diferències inernes sota l’excusa de l’eficàcia: «o estàs amb mi o estàs contra mi» diu el que hi ha dalt de tot; «o faixa o caixa» és la resposta de l’arriscat que s’atreveix a defensar tesis contràries i gairebé sempre acaba perdent. Després, tothom espera saber el que passarà el dia de demà amb els derrotats, considerant que som un país on molts no volen deixar la política un cop s’hi han instal·lat.
Josep Bayerri Raga, periodista