Amb l’arribada d’una nova legislatura, i més encara si és d’un color polític diferent de l’anterior, és bon moment per replantejar-se prioritats, eines, recursos i, sobretot, inèrcies que només es justifiquen amb el “s’ha fet sempre així”. És per això que aquí resumeixo només quatre dels principals reptes comunicatius (n’hi ha molts més) als quals s’haurà d’afrontar el president Salvador Illa i el seu equip.
1. Fake news i desinformació.
Recentment, s’ha obert a Espanya el debat sobre la regulació dels mitjans de comunicació i la propagació de les notícies falses. Més concretament, l’alerta sobre els ‘pseudo’ mitjans i diaris digitals darrere dels quals no hi ha cap periodista (i fins i tot, ningú)… i que fonamenten els seus continguts en les notícies (a vegades falses), i en la vida parlamentària al Congrés i al Senat.
Doncs això també passa a Catalunya, un tema que sorprenentment no ha aflorat al debat públic, i haurà de ser un dels reptes a abordar en aquesta legislatura, també a causa de la normativa europea al respecte.
2. Comunicar ja no és fer una nota de premsa i un tuit.
Les xarxes socials són la principal font d’informació política d’entre els catalans de fins a 50 anys (CEO: Baròmetre d’Opinió Política. 2a onada 2024). I si hi afegim el consum, intensitat i freqüència d’ús de les xarxes socials (no només polític) respecte a les audiències dels mitjans de comunicació tradicionals, observem com aquest mandat haurà de ser (ni que sigui per força), el mandat on s’haurà de trencar la màxima segons la qual comunicació = premsa (i després, si de cas, aprofitar quelcom d’allò fet per a la premsa, a les xarxes socials). I això afecta a tot: des dels recursos emprats, fins als llenguatges, les eines, els canals, o les prioritats.
Ho hem vist, per exemple, amb la primera entrevista del president Illa a TV3 en ‘prime time’: 168.000 espectadors. Una xifra que, interès ciutadà puntual a banda, ens parla de com està caient contínuament l’audiència de la TV lineal, acompanyada d’una forta fragmentació, en un pastís cada dia més reduït i més dividit.
3. No n’hi ha prou a comunicar: cal interactuar, respondre i fomentar la participació ciutadana.
Els governs tenen el dret i el deure de comunicar i de fer publicitat (com, si no, poden arribar a col·lectius concrets amb informació del seu interès específic?), però no n’hi ha prou amb això. A gairebé finals del 2024 encara tenim una administració pensada i preparada per a respondre a les cartes postals de la ciutadania, però no per interactuar-hi per cap mitjà digital (us animo a fer una prova comparativa). Encara més, part de ‘la recepta’ per a l’abordatge de les notícies falses és també la capacitat de respondre, conversar i fomentar la participació, també per a una millor qualitat democràtica i sobre la valoració / satisfacció ciutadana respecte als governs i el sistema polític.
4. El missatge.
Un dels consensos entre els analistes polítics sobre l’executiu de Pedro Sánchez és que, fins a aquesta legislatura d’ara, els seus ministres tenien (amb el risc que suposa generalitzar), un perfil comunicatiu i sobretot mediàtic ‘molt baix’, i on gairebé ningú ‘sortia’ a defensar l’actuació del govern / partit. I on, a més, la figura del portaveu del govern no anava més enllà d’un ‘moderador’ d’una roda de premsa ordinària a la setmana.
Aquí també caldrà fer un plantejament sobre els rols dels membres del Govern (qui, quan, com i on, ‘surt a defensar’ a l’executiu / partit), quin nivell d’intensitat d’actes, trobades, etc., tenen i, no menys important, si és sostenible un model on ‘comunicar = a la roda de premsa setmanal dels dimarts’, en una inèrcia pròpia d’una altra època i on… ‘sempre s’ha fet així’.