No se’m dona gens bé opinar de política, i no en puc parlar mai perquè potser fa ja dos o tres anys que no m’interessa. Odio el pensament, o la possibilitat de dir que soc apolític, perquè no ho soc. Al final, tinc una ideologia política, que ha anat variant, ondulant-se, modelant-se els últims anys, a mesura que anava veient les coses que feien uns i altres amb els nostres vots o per intentar obtenir-los.
A les últimes eleccions al Parlament vaig votar a un partit que no diré. Però vaig votar perquè soc dels que pensa que si no votes, no pots queixar-te després. Perquè has tingut “el poder” d’influir en els resultats, i no l’has volgut executar. Llavors, no pots queixar-te dels resultats. Haver anat a votar. El que passa, és que cada vegada entenc més a la gent que no va a votar. Jo, fins i tot, m’estic plantejant anar a votar per riure, i votar una opció surrealista, de molt baix to, d’un baix nivell increïble, una opció que només autèntics unga-unga votarien, com pot ser VOX. Pels riures. Però no ho faré. Veig a Dani Carvajal i se’m passen les ganes de formar part d’este grup d’éssers. Ojo, no he dit humans.
No pots queixar-te dels resultats d’unes eleccions si no has votat
El problema és que jo sempre he sigut d’ERC. Pot ser per allò que ens prenem tant de broma: l’adoctrinament. No dic que els meus pares em posessin el sobre a la mà la primera vegada que vaig votar. Ni que estiguessin les setmanes anteriors insistint “has de votar a Esquerra, has de votar a Esquerra…” Ni de bon tros. Però jo veia coses, i sabia que no era de dretes, i això ho sumava a què Montilla em semblava un atontat, i els partits catalanistes, just quan jo començava a votar el 2012, estaven en augment. La decisió era fàcil. Artur Mas o Junqueras. Aquelles eleccions del novembre de 2012. Jo tenia 18 anys, Artur Mas em semblava el capdavanter de tota la societat catalana que té una segona casa a la Cerdanya. Jo no tinc segona casa. Junqueras, te elijo a ti.
Els darrers anys les coses s’han anat apagant. La “flama” d’Obrint Pas ara són cendres. I ha sigut per culpa d’ells. Ha reaparegut amb molta més força la dreta i, sobretot, la ultradreta, i diràs que cada dia hi ha més persones amb deficiències mentals. Més unga-unga. I tot ha estat gràcies al fet que les esquerres s’han dividit en 17 per a fer-ho 17 vegades pitjor, i a una Ana Frank d’Hacendado que encara està pensant quin numeret farà per a creuar la frontera després de no sé quants anys a Bèlgica vivint dels impostos de tots. Però també, perquè ERC, ja no és d’esquerra, ni republicana, i a este pas desapareixerà de Catalunya.
La flama dels darrers anys s’ha anat apagant
Han decidit investir a Illa. Tot per a no perdre la paga. Per tenir primer la butxaca plena, la cadira al Parlament, i després ja ens apanyarem. Esta gent fa 12 anys rebia milions de vots per aconseguir la Independència de Catalunya, ho deien de veritat eh, amb la boca plena, sortien a mítings i a la TV, parlant aixecant el braç. “PAÍS LLIURE!”, “LLIBERTAT!”, paraules així. Emociona de recordar-ho. El 2017, la gent que ara han investit van tirar endavant un 155 i van enviar com autèntics salvatges a les forces de seguretat (Guàrdia Civil, Policia Nacional i, fins i tot, Mossos d’Esquadra) a pegar-nos cops. Era un clar forces d’esquerra vs. forces de dretes + PSOE/PSC, i ara els investeixen. Per tant, ja no són d’esquerres.
Republicans? Donant suport a un partit que no nega la monarquia, que és sense cap mena de dubte el llast més fastigós, més antic, més inútil i més car de tots. Que haurien de morir-se tots els reis. No n’hauria de quedar cap, a cap país. I encara els estem mantenint aquí, el 2024, com si realment fos el 1187. Ara resulta que un partit que porta al nom la paraula REPUBLICANA, dona suport a un partit que sosté al rei, per aconseguir “pressupostos”. Pressupostos? Els seus, volen dir. Volen mantenir el pressupost que els hi ha fet el banc per a la seva sisena casa als Pirineus i el pressupost de la seva nòmina. Republicans, out.
Ja només queda “De Catalunya”. 4 dies. Els hi queden 4 dies a Catalunya. O, almenys, això espero. El problema és que, nosaltres, els votants, som una mica estúpids. Estic convençudíssim que hi haurà gent a la frontera per a rebre a la nostra Ana Frank, al crit de “PRESIDENT” (em feu molt fàstic); també hi haurà gent que, en cas que el detinguin, aniran a les portes del jutjat, i cantaran els segadors aixecant el puny i veurem a Ana Frank i a Laureta Borrás entrant al jutjat, als últims dos metres es giraran, i aixecaran el puny i es sentirà un “OOOOOOH EEEEEEH LLIBERTAT”. Repugnant.
Tots som cabres, de diferent pastor i ramat, però cabres
Som unes marionetes, i no deixarem de ser-ho mai. I mirarem la televisió, i veurem un míting de Santiago Abascal, i veurem gent amb la bandera d’Espanya a tall de polsera, cridant, i animant, i sentiràs el comentari de teu familiar de torn que dirà “com poden ser tan inútils?” i pensaràs: “fa 6 anys que tens penjada l’estelada al balcó, que està descolorida i tot, i tens un quadre a l’entrada de casa que diu “LA MEVA TERRA CATALUNYA, LA MEVA PARLA EL CATALÀ, LA MEVA DANSA LA SARDANA, EL MEU DESIG LA LLIBERTAT.” Tots som cabres, amb diferent pastor i de diferent ramat, però cabres.
Manel Añó Vernet
Filòleg Anglès i Periodista