Els meus records de xiquet dels anys seixanta estan plens d’imatges de rucs, mules i cavalls. No gaires cavalls, el de l’oncle Pau, un animal gran, d’un marró clar amb un estel al front, que em va permetre descobrir el plaer d’anar en carro i en tartana, al ritme atàvic del paisatge i la conversa pausada, i el de Llauradó, lleuger i negre com l’estalzí, que arrossegava un carro de begudes gasoses i cada any tenia el seu moment de glòria a la cavalcada de Reis. De mules i rucs en recordo força. Al meu carrer, només en cinquanta metres hi havia la somera de Peret, la mula de l’oncle Jaumet, el matxo de Pallisso i la somera d’Aribau, que un dia va patir un cop de sang -que deien- i l’amo li va fer un tall a l’orella per salvar-la. A més, hi havia un ruc enorme, magnífic, de no recordo qui, d’un pelatge marronós i amb la panxa blanca, que tenia molta paciència amb la canalla.
Sempre m’han atret els cavalls, per la seua elegància, i els rucs, per la seua naturalesa proletària, dura com la nostra terra. Són soferts, treballadors, sobris, i tenen una virtut que alhora és el seu defecte: són criatures cabudes. Per tot plegat ens hi identifiquem els catalans, que n’hem fet un símbol del país que es resisteix a desaparèixer i tira endavant en condicions adverses, amb tota la maquinària de l’Estat en contra.
Hi ha tres rucs literaris que m’han interessat. De fet, una somera i dos rucs. A la Bíblia hi ha l’estranya història de la somera de Balaam, que de sobte es va posar a parlar, cansada que l’amo la bastonegés sense substància, fins que l’àngel li va dir que ja n’hi havia prou. Però la veritable revelació per a mi va resultar ser L’ase d’or d’Apuleu, perquè en els meus anys joves em mostrava un inesperat aspecte sensual i bandarra dels clàssics grecoromans. Narra les aventures i desventures del jove Luci, el protagonista i narrador que es converteix accidentalment en ruc per l’error d’una bruixa maldestra. Amb el cos i els atributs equins manté la seua ment humana i té ocasió de reflexionar sobre la naturalesa de les persones a través dels diversos amos que coneix, una colla de lladregots, un sacerdot sirià, un home ric o una dama d’un apetit sexual insadollable que només podia satisfer el pobre animal. És un reguitzell de situacions estrafolàries que s’allarga fins que la deessa Isis, la reina de la nit, el retorna a la seua condició de persona i és iniciat en els misteris religiosos, en un final sorprenent que podem interpretar com una ironia de descregut.
El tercer ruc és el de Buridan. En realitat, Jean Buridan, el filòsof nominalista del segle XIV, no es va referir mai a l’animal amb qui l’associem. Es tracta d’una paradoxa, segons la qual, si situem un ruc a la mateixa distància de dos munts de palla morirà d’inanició, perquè mai no es decidirà per cap de les dues opcions, que tenen la mateixa validesa. L’excés de reflexió pot resultar fatal, perquè com deia ma mare, totes les masses fan mal, en una versió nostrada de la màxima del temple d’Apol·lo a Delfos, “meden agan”, res en excés, tot amb mesura. Ma mare no havia pogut anar gaire a escola, però tenia una intel·ligència natural que la lligava a la vella saviesa mediterrània.
Un excés de reflexió no és el fantasma que recorre Europa, precisament. Al contrari, immensos ramats de rucs i de someres recorren el vell continent mentre bramen orgullosament la seua ignorància, nois i noies que no han llegit mai un llibre i omplen les xarxes socials d’opinions esborronadores
Un excés de reflexió no és el fantasma que recorre Europa, precisament. Al contrari, immensos ramats de rucs i de someres recorren el vell continent mentre bramen orgullosament la seua ignorància, nois i noies que no han llegit mai un llibre i omplen les xarxes socials d’opinions esborronadores sobre la política i l’economia, carn de canó del capitalisme i el feixisme que anuncien joiosament. I, a més, hi ha els homes i les dones de les classes populars que han abandonat les idees d’alliberament individual i col·lectiu i ara es deixen arrossegar per l’atractiu bàrbar de “la dialéctica de las puños y las pistolas”, que deia Jose Antonio.
No moriran d’inanició com el ruc de Buridan, els mataran lentament d’inanició material i cultural. No parlaran com la somera de Balaam, perquè els apallissaran sense que cap àngel els pugui salvar de la seua pròpia estupidesa. No hi haurà cap deessa que els alliberi dels amos tirànics, dels lladregots, els sacerdots i les putes de Babilònia que han assaltat el poder amb els seus vots. Els vots dels rucs que fan els rics encara més rics.
Xavier Vega, filòsof
