El 30 de desembre de 2020, a menys de dos mesos per a les eleccions catalanes, el PSC feia públic que Salvador Illa seria el seu candidat, tot i que el llavors primer secretari del partit, Miquel Iceta, ja havia estat ratificat com a cap de llista. Una decisió estratègica més enllà del canvi de nom, que suposaria una nova etapa també en el discurs del partit, i que donaria els fruits a curt (guanyant les eleccions del 2021 en vots), i a mitjà termini (guanyant en vots i en escons el 2024).
De seguida va saltar la polèmica sobre si un ministre, i a més de Sanitat en plena pandèmia, podia ser alhora candidat i, el seu relleu, es va produir just en començar la campanya electoral catalana. Curiosament, la seva successora al ministeri, Carolina Darias, es presentaria a l’alcaldia de las Palmas de Gran Canaria (eleccions que guanyaria) i, un cop més, dimitiria com a ministra mesos abans per dedicar-se ‘al 100%’ a la campanya electoral de la seva ciutat.
Explico tot això perquè l’actual ministra i vicepresidenta del govern espanyol, Teresa Ribera, és la candidata del PSOE a les eleccions europees i, no és que no hagi renunciat al seu càrrec a l’executiu, sinó que ni tan sols ha sigut un tema criticat per part dels seus adversaris polítics. Una prova de fins a quin punt les eleccions europees, i la seva campanya, són vistes com uns comicis ‘light’.
Altres aspectes peculiars de les eleccions europees són: una generalment menor participació, sobretot en aquelles ocasions en què no han vingut acompanyades d’eleccions municipals o autonòmiques (recordem que les eleccions europees són per períodes de 5 anys fixos), o una percepció de ‘menor transcendència o rellevància’ d’allò que es decideix (començant pels candidats, que no necessàriament han d’optar a càrrecs executius europeus, o per la percepció llunyana de l’administració de Brussel·les).
Tot això porta a afavorir vots de càstig, ‘experimentals’, o pensats en clau estatal i no europea (només cal veure l’eslògan del PP: ‘tu respuesta’), afavorint la presència de candidatures de ‘fora del sistema’, que encara ho tenen més fàcil en un sistema electoral en el qual NO hi ha barrera d’entrada. És a dir, qualsevol partit, sense un mínim de vots, entra en el còmput del repartiment dels 61 eurodiputats que pertoquen aquest 2024 a Espanya. Aquí no deixa de ser curiós que la legislació espanyola fixi barreres electorals per a les eleccions al Congreso (3%), municipals (5%), però no en les eleccions al Senat (de fet no fa falta a l’escollir tan pocs senadors per província) i a les Europees. A banda de que cada comunitat autònoma té autonomia per fixar les seves respectives eleccions autonòmiques, és clar. La legislació electoral d’altres països sí que estableixen barreres d’entrada, o diferents circumscripcions per als comicis europeus.
Arribem així a la darrera singularitat de les eleccions europees a Espanya: la circumscripció única. O el que és el mateix, et pots trobar catalans votant per la coalició PNV-CC (Coalición Canaria), o partits com ERC i EH Bildu fent campanya a Madrid. I tot això sota una premissa ben senzilla: tot suma a l’hora d’intentar aconseguir un eurodiputat. Tant és així que, a mode de ‘bonus track’ d’aquestes singularitats de les eleccions europees, ens trobem en la paradoxa que, si bé la circumscripció és única a tot l’Estat, les paperetes electorals NO ho són, permetent que les coalicions electorals de partits de diferents territoris, ‘mostrin només’ els candidats d’aquell territori, o dit al revés, amaguin els membres d’aquella coalició electoral però no del territori en concret.
