Les religions, a més a més de la seva condició espiritual, tenen un important component social en tant que referents per als col·lectius que les practiquen. A finals dels anys cinquanta del segle passat, quan hi havia una forta corrent migratòria al centre d’Europa (principalment Alemanya i Suïssa), l’església espanyola enviava també capellans per atendre’ls perquè aleshores els catòlics i els protestants eren encara enemics. Molts d’espanyols, que aquí no ho feien, acudien a la missa i després a la festa al centre cultural on ballaven sevillanes; eren expressions d’identitat col·lectiva. Quan hom es troba fora del seu país d’origen té necessitat de compartir les seves arrels amb altres de la mateixa nacionalitat
Tots els divendres es veuen passar per l’antic pont del tren de Tortosa, inici de la Via Verda, molts homes vestits amb túniques o amb roba de mudar. Gairebé tots magrebins (denominació actual del que abans se’n deia moros) però hi ha també negres (ara subsaharians per quedar bé). Per a la gent autòctona ni dir moros ni negres són expressions pejoratives sinó simplement descriptives utilitzades normalment des de fa segles. Uns i altres són creients de la religió islàmica que van el dia per a ells sagrat a pregar a la mesquita. Les estadístiques assenyalen que el 53 per cent dels residents que es manifesten musulmans compleixen els preceptes religiosos i moltes noies adolescents, per voluntat o condicionades pel col·lectiu, porten el vel.
A Catalunya el 51 per cent de tota la població es considera no religiós, incloent indiferents, ateus i agnòstics
Al contrari, la practica religiosa per als originaris del país està en crisi. Les enquestes del CEO al mes de març diuen que a Catalunya el 51 per cent de tota la població es considera no religiós, incloent indiferents, ateus i agnòstics. El 90 per cent dels matrimonis ja no es fan per cap ritus religiós i la meitat dels naixements son fora del matrimoni. Malgrat tot, el 57 per cent dels catalans es manifesten identificats amb el catolicisme però solament 7 de cada cent van a missa habitualment els dissabtes/diumenges i només assisteixen a actes de culte en cerimònies de bodes, comunions o funerals. Tots i això en determinades circumstàncies se senten empentats a participar a expressions religioses tot i la seva indiferència. A la processó de Setmana Santa de Tortosa enguany van participar prop de nou-centes persones i la presència en misses de festa major, romeries o altres cultes continua sent molt alta. Òbviament la majoria no són practicants però compel·lits a pronunciar-se per la seva realitat social es manifesten catòlics o cristians.
L’explicació rau en que el concepte de cristianisme no és exclusivament una qüestió religiosa i molt menys dogmàtica. Al marge de la institució, la nostra societat té les seves arrels en la cultura judeo-cristiana que la defineix i la conforma. La cultura europea s’ha anat construint al llarg dels segles i s’ha consolidat com al veritable substrat de la civilització. La dimensió social i cultural de la religió s’activa des finals del segle XIX en esclatar el debat entre Fé, Raó, societat i llibertat, paral·lelament a Catalunya naixia un nacionalisme cristià políticament conservador (sota el lema: “Catalunya serà cristiana o no serà” del bisbe Josep Torras i Bages) que ha estat present a la vida social fins ben avançat el segle XX quan ha estat superat pels moviments cristians progressistes («Comunitats de Base» de mossèn Josep Dalmau o la interacció amb el marxisme a «Cristians pel Socialisme» del jesuïta Garcia Nieto i el sociòleg Alfonso Carlos Comin i el referent llunyà del bisbe Casaldàliga.
La reacció de l’Església Catòlica és tornar a les seves arrels humanitàries i s’esforça per esdevenir una institució promotora d’activitats solidàries
És ben cert que, des de meitats del segle XX ha anat avançant cap a un laïcisme, al principi confrontat però avui no bel·ligerant en la relació amb l’església. La reacció de l’Església Catòlica és tornar a les seves arrels humanitàries i s’esforça per esdevenir una institució promotora d’activitats solidàries (Càritas, Mans Unides, voluntariat, casa d’acollida, Sant Edigi,…) i transmissora de valors; en molts de casos els mateixos que conformen una societat civilitzada. Valors, val a dir-ho, compartits també per molts agnòstics que no dubten per definir-se cristians, amb l’única condició d’acceptar la tolerància. És aquí on poden haver-hi punts de concurrència entre tots. Vist això cal preguntar-se per què la gent es distancia de l’Església Catòlica mentre que el laïcisme no és tan radical a altres confessions religioses? Per què els creients no participen en la vida eclesiàstica? Per què no hi ha vocacions?. Per què tanquen les esglésies?…
Tal vegada es podria trobar la solució a l’actual desafecció recuperant la vessant humana del cristianisme al llarg dels segles, sense amagar les pàgines obscures
Tal vegada es podria trobar la solució a l’actual desafecció recuperant la vessant humana del cristianisme al llarg dels segles, sense amagar les pàgines obscures, que són moltes, sovint amagades i ignorades. També remarcant la projecció històrica de l’Església, que sempre ha estat viva, ho estarà i s’ha de conrear: la construcció d’Europa, les ciutats, les catedrals, la música, les guerres de religió, i més… No s’estima el que no es coneix. Recordar el contingut de la carta del fundador del partit socialista francès i ateu Jean Jaures al seu fill el 1903 ho evidencia. El fill de Jaures, que residia a Tolousse amb la família mentre ell era a Paris com a diputat, va escriure-li perquè demanés l’exempció d’estudiar la religió a la Secundària, que era normativa segons les lleis de la República. Jaurès s’hi va negar per carta descoberta els anys quaranta tot i que alguns la consideren apòcrifa: «…Quan tinguis edat suficient per jutjar seràs completament lliure, però tinc un decidit interès en que la teva instrucció i educació siguin complertes i no ho serien sense l’estudi de la religió…. què comprendràs de la història d’Europa i de l’univers sencer, després de Jesucrist, sense conèixer la religió que va canviar el mon i va produir una nova civilització? He de confessar-te la meva convicció que la religió està íntimament unida a totes les manifestacions de la intel·ligència humana. Aquesta carta et sorprendrà, però es necessari, fill meu, que un pare digui sempre la veritat als seus fills. Cap compromís me podria servir d’excusa si permetés que la teva instrucció fora incomplerta i la teva educació insuficient».
