A ningú li sorprendrà que digui que el sistema electoral espanyol, a falta d’un de propi per a Catalunya (per què no en tenim podria donar per més d’un article), té moltes mancances, una de les quals, que després de les eleccions no quedi clar qui és el candidat que la majoria de catalans volen que presideixi la Generalitat.
Una problemàtica comuna que en molts altres països han resolt modificant els sistemes electorals amb una doble volta entre els dos candidats amb més suport (si cap d’ells obté la majoria absoluta) o demanant més informació als electors, com per exemple que ordenin les formacions electorals o que puguin manifestar quina seria la seua segona opció o a qui mai no voldrien al capdavant de l’executiu. A més, hi ha alguns països que han introduït fórmules als seus sistemes electorals per “premiar” el guanyador de les eleccions amb un plus de diputats (o regidors) a la llista més votada. D’esta manera s’afavoreix que governi la llista més votada i només en aquells casos on la fragmentació fos molt elevada, hi hauria opció a desbancar-la.
A l’Estat espanyol, més del 70% dels electors defensen que ha de governar la llista més votada
I és que en diferents estudis duts a terme a l’Estat espanyol, més del 70% dels electors defensen que ha de governar la llista més votada. Una idea molt estesa però que la majoria de partits ignoren segons el que els convé. Només cal veure com el PSOE a les darreres estatals volia governar, tot i quedar per darrera del PP i en canvi ara, a Catalunya, defensa que es deixi governar la llista més votada.
Perquè de les eleccions només se n’extreu un resultat objectiu inequívoc, que és el nombre de representants per a cada formació. En el nostre sistema electoral a l’elector només se li demana que esculli un partit polític, no se li pregunta pels pactes, ni se li pregunta quina seria la seua segona opció, ni a qui no voldria de cap manera, ni tampoc es demana que ordeni els partits (com sí que es fa en altres sistemes electorals). Això porta els representants polítics a fer les lectures que més els convenen, en funció de les necessitats o interessos del moment.
Mentre el sistema electoral no demani més informació a l’elector, els pactes postelectorals per desbancar el guanyador d’unes eleccions seguiran sent vistos com a pactes d’esquena al ciutadà
Sense anar més lluny, només cal analitzar les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. La candidatura de Salvador Illa (PSC) va ser la més votada, i això és indiscutible. És una dada que ningú pot negar. No obstant, no podem afirmar amb certesa si hi hauria més gent que preferiria a Illa o a Puigdemont com a president. No ho sabem ni ho podem saber en el nostre model electoral, perquè esta pregunta no l’hem fet als votants. I per tant, intentar fer certes lectures seria fer-nos trampes al solitari. I mentre el sistema electoral no demani més informació a l’elector, els pactes postelectorals per desbancar el guanyador d’unes eleccions seguiran sent vistos com a pactes d’esquena al ciutadà, perquè no se l’inclou en la presa d’una decisió tan transcendental. Si l’única informació de la que disposem amb el nostre sistema electoral és el nombre de representants per a cada formació, per què no deixem governar a qui obté més representants? O per què no modifiquem la llei electoral per generar més confiança i implicació dels electors? Bé, potser precisament per això a alguns partits no els interessa modificar la llei…
I aterrant al món local, passen situacions semblants. L’únic que sabem del cert dels votants de Tortosa és que les darreres eleccions municipals van atorgar 3 regidors més a Junts per Tortosa (10), 1 menys a Movem-PSC (7), 1 menys a ERC (3) i un únic regidor a la CUP (1). Però a partir d’aquí, afirmar que el govern tripartit té més suport que Meritxell Roigé és trilerisme electoral, perquè s’està pressuposant que tots els votants de les 3 formacions prefereixen un pacte a la contra, en comptes de deixar governar la llista més votada, i això no és res més que especular. Perquè, per exemple, no es tenen en compte els més de 1.000 tortosins que van votar altres opcions polítiques que no van assolir representació. O tampoc es té en compte que en campanya van haver partits que van mantenir l’ambigüitat i no es van posicionar sobre quin pacte postelectoral farien.
I sí, és cert, el nostre sistema electoral permet pactes, que són lícits, però el que s’hauria d’evitar és especular i voler justificar un pacte (que sovint ni els mateixos signants acaben de veure clar) en una suposada voluntat popular, que no té cap mena de fonament. Però tot i la legalitat dels acords, no s’ha d’oblidar mai aquella dita popular que diu que els pactes els carrega el diable.
