Anit me vaig gitar a l’Índia, emocionada. Després d’un dia d’aquells que formaran part de la meua base de dades que recordaré sempre, només esperava arribar a casa en candeletes, posar-me còmoda i flipar amb l’estrena de “Mi primera letra”, un documental de l’ampostí, Xavi Drago. Brutal! L’heu de vore. https://www.miprimeraletra.com/ (que conste que no és publi pagada, eh!).
És un testimoni commovedor de coratge, perseverança i el poder transformador del compromís humà enmig de l’adversitat. Una història que repta les espectatives i celebra l’esperit indestructible de l’altruisme en un món ple de desafiaments inimaginables.
La veueta del diàleg inicial ressonava al meu coixí: “Les persones triem el nostre propi camí. L’estat de les nostres vides és el resultat de les nostres decisions. Tot esforç té la seua recompensa. El silenci és el nostre refugi. L’esperança és la nostra condemna.” Au! Ara ves i agafa la dormida!
I avui m’he despertat a Sant Jaume, índia-ment plena (com la lluna d’avui). Com tu dius, (causalitats d’instagramejar) jo et vaig donar una alternativa a escriure la teua primera lletra però tu amb el teu talent, il·lusió i ganes ens has regalat 50 minuts d’esperança per als xiquets intocables de l’Índia. Enhorabona i gràcies a tu per reconnectar-me a l’octubre del 2022. Al caos lent, sense estrès. Als saris i colors vius on regna el taronja. Als sorolls sense pausa, sobretot los pip-pip dels tuktuks. Als olors sorprenentment suportables. Al contacte visual fix que parla més que qualsevol mirada: al terra per saber què xafes o al costat per no xocar amb les vaques sagrades. A l’espiritualitat a cada cantonada i gratitud amb ofrenes de llum i foc. Al respecte entre religions i diferència pronunciada entre castes. A la convivència natural entre la vida i la mort. A la sortida del sol al Taj Mahal i a enamorar-me de la lluna reflectida a les aigües tèrboles del Ganges, a Varanasi. Al not spicy, chelo chelo i namasté.
Com bé pronuncien les últimes paraules de la veueta en off: “Venim a este món amb un propòsit: sentir-nos representats per aquella paraula somiada. La vida és un llarg viatge dibuixat amb forma de cor.” (M’encanta esta frase com tot lo que te forma de cor).
Segueix unint lletres, escrivint paraules i dirigint històries amb ànima, Xavi. D’aquelles de les que se te posa algo a l’ull. No necessàriament perquè hi hagi un toc de Disney sinó d’aquelles que dius: sí, tot va prenent sentit. Estem al camí. N’estic segura que lletra a lletra… completaràs l’alfabet sencer!
I quin encert, eh, que en este mood astral estem estos dies. El sol ja està a bessons (signe d’aire). Connexions amb el poder de la paraula i de la idea. Abracadabra!
Les aliniacions de dijous, 23 de maig són top i venen carregades de sorpreses. Esta Lluna plena a sagitari té el seu amo i senyor, Júpiter, en conjunció amb la generosa Venus i tots dos connectant amb Neptú. És una Lluna plena fora de lo comú. Ve carregada de benediccions i d’èxits dels nostres esforços per crear una realitat més lluminosa, interior i exterior. Així que txin-txin! Permet-te celebrar-te a lo grande!
Com a bona lluna de foc és exagerada, se farà de notar, i esta encara més amb Júpiter tan a todo gas. L’amor, l’empatia i la sensibilitat sobreeixiran. A vore, tant de temps al temps… pos al final los gotets s’han anat omplint! Beneïdes totes i cada una de les gotes. La intensitat és part del xouet.
Este pleniluni ve a recordar que la vida pot assemblar-se als teus millors somnis: no subestimes mai lo teu potencial de fer que la teua vida es transforme en allò que més desitges. Una nit te pots gitar sent un pollet i a l’endemà aixecar-te amb unes grans ales d’àguila i emprendre el vol.
I, si encara estàs purulant pels móns de les temors i no acabes de sentir esta alineació amb el teu propòsit de vida, sempre pots vindre, este divendres a la tarde al Trabucador (a Luet de tota la vida), a una nova sessió d’astroioga baix la llum sagitariana de la Lluna plena. La meua partner Cassiopeia, Marta de Ramon, ens guiarà per portar tota esta saviesa dels astres (que us faré jo cinc cèntims prèviament) a la nostra pràctica de ioga. No cal ser iogui iogui. Seran asanes adaptades a tots los públics.
La clau és estar obertes i oberts a noves experiències i a canviar el mindset, la nostra percepció de la realitat, i a prendre’ns la vida amb una mica més de lleugeresa i flexibilitat. També, donar-nos el permís de gaudir més del que fem i reconnectar amb l’amor de les coses que estimem fer.
Això pren tot lo sentit del món si recordem la impermanència de tot en general, i que necessitem aprendre a ser més desapegats en certes coses i vincles, i deixar anar la tossuderia a tenir la raó perquè com diu un bon amic amb qui compartim l’ascendent a sagi: minut que passa, minut que no torna!
Tere Llambrich
Jurista astrolover