Productes de proximitat

Fa unes setmanes, un amic de l’institut (gràcies Xavier, encara no sé com vas aconseguir un vídeo que ningú de la meua família té) em va enviar per WhatsApp un vídeo on aparec jo fa uns 10 anys. Soc a casa ma padrina, és el matí del dia de reis i estic obrint uns regals. Són tres CDs de música. Quan el paper de regal es trenca, començo a cridar molt, moltíssim. Com si m’haguessin donat una entrada per veure al meu grup preferit a primeríssima fila, com si tingués el gosset que volia quan era encara més menuda. Però no era cap concert en directe, ni cap gosset, només eren CDs de música. Quan era adolescent cada any, per reis, demanava CDs de música, llibres i DVDs. Quan estripava el paper de regal i hi havia una pel·lícula, una història, un munt de cançons, m’emocionava. Em posava molt contenta que la literatura, la música, el cinema arribessin a meua casa, al meu poble petit sense teatres, ni cinemes, ni llibreries, ni sales de concerts. En aquell moment, per a mi, aquells objectes eren una finestra a un món que no podia veure ni experimentar. Era una corrent d’aire fresc, una ullada espia i desitjosa d’un món que era lluny de mi. Totalment inabastable.

L’altre dia vaig anar a comprar una botella de vi per l’aniversari d’una amiga meua. Mentre buscava alguna botella ni massa cara ni massa barata, vaig reconèixer una botella de vi blanc en una de les estanteries. Era l’Abrunet blanc, un Terra Alta del Celler Frisach. A l’etiqueta, escrita en català, hi diu “Som pagesos i vivim de la terra, pensem que si no treballem respectant la natura, no som coherents amb el que fem”. Vaig somriure i em vaig aguantar l’emoció a dins. El botiguer va passar pel meu costat dient-me, “mooi wijn!”, que vol dir “bon vi” en neerlandès. Li vaig contestar en anglès, dient-li que sí, que és de la meua zona, que a mon pare li agrada molt. Vaig fer-li una foto i li vaig enviar a la meua família. I després vaig sortir de la botiga de vins amb un vi italià per la meua amiga i un l’Abrunet blanc per compartir amb algú tot dient-li: “this is from my area, isn’t it an amazing wine???”.

El maig del 2020, quan el confinament es rebaixava i la vida semblava tornar a ser possible, encara que només fos durant uns dies, vaig anar a un mercat d’Amsterdam que es diu Dappermarket. Hi anàvem sovint, la Paula i jo. Hi compràvem fruita, verdures, de vegades coses per la bicicleta. Aquell dia hi havia cireres en una de les paradetes. A Tivissa hi ha moltes cireres i sabia que aquell any ja se n’havien collit i, com que unes quantes amigues del poble treballaven a la cirera, també sabia que se n’havien exportat. Vaig anar a mirar l’etiqueta. “Carretera Serra d’Almos”, hi posava. Vaig cridar i vaig comprar aquelles cireres que reduïen una distància que en aquell moment era inabastable, impossible de reduir. També vaig fer una foto i també vaig dir-li a la Paula, en arribar a casa, “verdad que están buenísimas???”.

Cada vegada que trobo un producte exportat (o importat, depèn des d’on es miri) de la Ribera, o de la Terra Alta o de qualsevol lloc a prop de l’Ebre, sento aquella alegria, aquella emoció. La mateixa sensació que sentia quan tenia 17 anys i estripava el paper de regal el matí del dia de reis. L’emoció de sentir una finestra que s’obre i que em deixa entreveure un món que és lluny d’aquí. La mateixa corrent d’aire fresc que sentia quan el paper de regal deixava entreveure les cançons de grups britànics i les paraules de poetes franceses i les pel·lícules de directors nord americans. Aquella alegria, lluent i sincera, aquella emoció, forta i genuïna, que una adolescent sentia quan LES ciutats i el seu soroll i la seua vida excitant i la seua llunyania se li acostaven, la sento ara quan una fruita o un vi o una flor de ben a prop d’aquell poble del qual volia marxar se m’apareix al meu dia a dia. Inesperadament. Com si em deixessin fer una ullada espia d’un món que no és ni ha sigut mai desconegut, però que és lluny de mi.