Els que ja comenceu a pintar canes segur que recordareu aquell anunci publicitari de Nadal de 1997, on un nen repetia, verbalment, allò d’“Hola, soy Edu, feliz Navidad”, enganxat al telèfon, que felicitava les festes a la llarga agenda de contactes familiars. I fixeu-vos bé que he ressaltat l’adverbi. L’espot, de la companyia telefònica Airtel, que després va ser Vodafone, llençava una campanya on regalava l’alta de la línia i tres mesos de trucades gratuïtes. Eren els primers temps en què la telefonia mòbil començava a instal·lar-se en les nostres vides en un camí de no retorn. L’internet de butxaca encara no havia arribat.
L’espot animava els consumidors a agafar el telèfon i superar la por a la factura durant un trimestre. Avui, gairebé vint-i-set anys després, també n’hi ha una altra, de por, i el món de la publicitat, que analitza i estudia les nostres vides per tal d’incidir en els hàbits de consum, ha captat quin son els fantasmes a superar. Un exemple d’això, és la campanya que ha llençat la companyia Yoigo, on se’ns insta a agafar l’auricular, com els grans actors de Hollywood, referenciant també el gest amb l’star-system cinematogràfic i vinculant-lo al fet que l’oferta l’inclou una subscripció a Netflix. Analitzant la història de la publicitat ens podem fer un retrat de la societat del moment, i aquests dos espots en són un exemple. Avui, ens fa respecte parlar per telèfon?
Els nostres joves estan perdent l’espontaneïtat en les seves converses a distància i, en una dècada en què ha proliferat la sobreexposició de la intimitat a les xarxes, molts d’ells, el moment en què se senten més intimidats, és quan se’ls demana interaccionar oralment amb algú altre per telèfon
Arribats a aquest punt, recupero el sentit del mot que he ressaltat inicialment en negreta. L’imperatiu del verb trucar, de comunicar-se amb els altres verbalment a distància, s’ha convertit, en moltes cases, en un manament terrorífic que altera desmesuradament joves i adolescents en sentir-se apel·lats per ell. Fins i tot s’ha etiquetat aquest temor com a telenofòbia, en els casos més extrems.
Els nostres joves estan perdent l’espontaneïtat en les seves converses a distància i, en una dècada en què ha proliferat la sobreexposició de la intimitat a les xarxes, molts d’ells, el moment en què se senten més intimidats, és quan se’ls demana interaccionar oralment amb algú altre per telèfon. Les emoticones, en molts casos, s’han convertit també en substituït de la paraula, a l’hora d’expressar emocions. Paral·lelament, i és de celebrar, l’esfera dels sentiments, del món emocional, està agafant cada cop més protagonisme i rellevància en aquest primer quart del segle XXI del qual tots ens som contemporanis. Les comunicacions ara també són molt més freqüents i constants entre individus, siguin d’on siguin. La distància ja no és una barrera per contactar amb algú a l’altra banda de món, i la factura, tampoc.
Personalment, de les poques trucades que rebo, més de la meitat ni em molesto en agafar-les, saturada com estic d’escolar com algú se’m presenta a l’altre costat de la línia per descriure’m les benaurances d’algun producte o servei que no necessito. Trobo a faltar les llargues relacions epistolars de joventut, però també és cert que un simple ok, o alguna de les emoticones que desfilen per l’aplicatiu del whatsapp, t’estalvien molts minuts de converses insulses. Sigui com sigui, sentir una veu (humana, és clar!) a l’altre costat de la línia, continua sent més agradable i en molts casos, el missatge és molt més clarificador, però aquestes pràctiques, que han arribat per quedar-se, s’han instal·lat a les nostres vides sense que en siguem del tots conscients de com incideixen en nosaltres. El que sí que està clar és que els nostres joves estan perdent certes habilitats, però també n’adquireixen més ràpidament d’altres que, als que vam néixer en analògic, ens consta més adaptar-nos. Però, en relació amb els meus iaios, jo també he abandonat moltes capacitats i n’he guanyat d’altres que ells mai van necessitar.
D’aquí a cinquanta anys jo ja no hi seré, i desconec quin serà el retrat social dels homes i dones que hem ajudat a créixer, però no tinc una visió apocalíptica ni catastrofista del futur. Si el món no s’atura i continua rodant, els nostres nets seran fills del seu temps, i s’aniran adaptant al seu escenari, com nosaltres al nostre.