Aquesta setmana s’ha publicat la novel·la pòstuma i inacabada de Gabriel García Márquez, En agosto nos vemos. El llançament no ha estat exempt de polèmica: els fills del colombià han decidit publicar l’obra malgrat que Gabo va demanar que la destruïssin.
El debat és obert: és acceptable que els fills de l’escriptor colombià contradiguin la voluntat? Hi ha qui creu que és un acte de generositat compartir la darrera obra del Nobel, que asseguren que conservava un talent indiscutible malgrat la demència que patia. Però també hi ha qui creu que és una traïció a un home que en vida va arribar a pagar per recuperar algunes de les seves cartes d’amor i poder cremar-les. És la seva obra patrimoni de la humanitat per sobre de la defensa de la seva intimitat?
Trobo que és un dilema moral que mereix reflexió. Sempre m’he inclinat per pensar que el respecte a les darreres voluntats és una darrera mostra d’amor malgrat el dolor de la pèrdua. He intentat sempre protegir els últims desitjos de les persones que m’han marxat amb obstinació, tot i que no sempre hagi estat senzill. Potser perquè m’agradaria que el dia que marxi jo, també algú respecti i vetlli la meva voluntat i la meva intimitat.
Ara bé, no ens enganyem: difícilment qui em vetlli haurà de suportar la pressió de decidir publicar una obra que sembla destinada a ser un èxit de vendes i a afegir un paràgraf més als llibres d’història de la literatura. Ha de prevaldre Gabo com a home i pare o Gabo com a geni trascendent i únic? Asseguren els seus fills que l’obra s’hagués acabat publicant i que han preferit fer-ho ells. Pragmatisme màgic?