El concepte de llengua estàndard ha anat evolucionant. Hi ha dos mirades que ara mateix conviuen en el temps. La primera, l’originària i clarament majoritària encara, es remunta al Renaixement i inicia una etapa que anomenem la modernitat primerenca. L’estàndard es va concebre com un instrument fonamental per a la gestió de la governança de les noves unitats polítiques que s’estaven conformant després del període feudal. Em refereixo als estats-nació. La gestió del coneixement i de la comunicació pública requeria un model formal que descansés en l’homogeneïtat. Volia ser la llengua de tots i de ningú a la vegada. Tot i que ho solia ser més d’uns que d’uns altres, això sempre ha estat així.
És en aquest context sociohistòric que en l’àmbit de l’estandardització també ha anat fent camí una reivindicació de formes lingüístiques terrritorials, de base identitària
Més tard, a partir dels anys noranta del segle passat, en un món que experimenta canvis profunds, la comunicació adopta dimensions noves. Una d’especialment important és la que arriba amb la globalització. Amb la globalització les estructures estatals de referència comencen a trontollar i les llengües hegemòniques internacionals agafen protagonisme. Tanmateix, paral·lelament van aparèixer moviments de reivindicació local, que volien preservar les identitats lingüístiques amenaçades. D’això se n’ha dit glocalització. És en aquest context sociohistòric que en l’àmbit de l’estandardització també ha anat fent camí una reivindicació de formes lingüístiques territorials, de base identitària. Models territorials i també sociolectals, sobretot de base urbana, que qüestionen els models referencials que emanen de les autoritats acadèmiques. Som a l’època de la modernitat tardana, també anomenada postmodernitat. Una etapa sociològica on el sentit col·lectiu que defineix l’estàndard tradicional dona pas a la reivindicació de la identitat. Una identitat que es manifesta en uns models que volen donar satisfacció a àmbits més reduïts de la comunitat lingüística (territoris, grups socials -per exemple, el jovent- o fins i tot comportaments lingüístics específics del parlant individual). Si en la primera època l’eficàcia comunicativa era l’objectiu de l’estàndard cohesionador del grup sencer, en el segon la identitat -grupal o individual- pren protagonisme.
Aquestes cabòries venen a tomb de la publicació d’un llibre que acaba de sortir del forn. Es titula Normativitat, (re)estandardització i glotopolítica. Noves mirades des de la sociolingüística catalana. Es presentarà a Barcelona el dijous 14 de març a l’Institut d’Estudis Catalans. L’autor, aquest humil servidor, hi ha abocat la reflexió suscitada per lectures múltiples i per l’atenció acadèmica cap a un tema que l’ha interpel·lat de fa molt temps, tant en l’àmbit comunicatiu de les comarques de la diòcesi de Tortosa, com en el del País Valencià.
Som davant d’una nova normativitat que, de grat o per força, ens situa en una nova dinàmica pluricèntrica que descansa en un procés d’autonomització de la norma de la llengua catalana
La comunicació pública, oral i escrita, ha estat objecte de debats sovintejats. En terres diocesanes ens n’hem ocupat un bon estol de (socio) lingüistes. Estem parlant de l’establiment d’un model territorial transfronterer, amb ínputs normatius provinents d’institucions acadèmiques diverses. Això és, l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. I encara, molt recentment, l’emergència d’una Academia Aragonesa de la Lengua també hi comença a dir coses. Som davant d’una nova normativitat que, de grat o per força, ens situa en una nova dinàmica pluricèntrica que descansa en un procés d’autonomització de la norma de la llengua catalana.
Quines són les traces identitàries que en l’àmbit literari empren els autors del territori?
Dijous passat, a la biblioteca de Tortosa, vam presentar el nou llibre de Manel Ollé. Es tracta del segon lliurament d’una trilogia que es va inaugurar amb la publicació de L’escamot de la nit serrada. En aquesta ocasió es posava de llarg una altra narrativa, El viatge dels novençans, una obra que insisteix a consolidar un univers vivencial que el signe dels temps està esborrant. A l’hora d’esbossar una intervenció que s’adeqüés a l’acte en qüestió em van vindre al cap les reflexions que inicien aquest article. La pregunta retòrica que em vaig formular era: quines són les traces identitàries que en l’àmbit literari empren els autors del territori? La resposta, certament, ofereix una gradació molt matisada. Agafaré com a referència alguns llibres de la mateixa editorial, Onada Edicions.
D’entrada hi ha una línia especialment important a considerar: hi ha narratives que col·loquialitzen el model tot transgredint la norma lingüística, mentre que uns altres se situen dins de la norma i aprofiten tot allò que el polimorfisme i la composicionalitat que la defineixen els ofereix. Un clar exemple del primer procedir és la novel·la Les minves de gener, del rapitenc Josep Pitarch. Aquesta obra, la cura lingüística de la qual ha estat a càrrec de la filòloga Maite Moya, constitueix un exemple reeixit de literaturització de la varietat geogràfica, tant en la veu narrativa com en les veus dialogades. Vull destacar que el model que presenta és molt rigorós i coherent. M’atreviria a dir que és un dels millors exercicis d’estil que s’han fet en la varietat tortosina. Insisteixo, modelitzar segons criteris de territorialitat un relat d’aquestes característiques només és a l’abast de persones amb un molt bon coneixement de la llengua.
El segon cas, el d’una obra que aprofita de manera exhaustiva les possibilitats de la normativa lingüística, podria ser La petjada del Rubio, una narrativa sobre l’últim company de la Pastora, probablement el maquis més famós. Òscar Messeguer adopta el model del Setmanari l’Ebre, que en el seu moment va fer l’aposta per un model territorial normatiu en l’àmbit de la premsa local. La coherència en l’aplicació del model també pot ser valorada en termes de bona pràctica.
Allà, però, on Ollé aporta una base identitària d’alta intensitat en la seua prosa és en la selecció dels mots, les locucions i la fraseologia. Els seus treballs són una autèntica exhibició de recursos lingüístics lèxics, profundament arrelats a l’ecosistema on l’autor situa els seus relats
Arribem finalment a l’obra d’Ollé. En l’univers de l’autor, les traces lingüístiques identitàries descansen en la proposta d’estàndard, apuntada inicialment per l’enyorat Joan Beltran i consolidada amb la publicació en dos volums de l’obra Cruïlla i Aïnes, ja de bracet amb un altre estudiós no menys enyorat, Josep Panisello. Aquesta proposta -que vaig tenir l’honor de prologar en el moment de la seua aparició- la definiria com un model convergent. Difereix del model anterior en l’adopció d’uns trets, clarament majoritaris des d’una anàlisi fonamentada en la historicitat de la seua presència en l’àmbit literari, que situa l’ús dels demostratius reforçats (aquest i flexió) i els increments incoatius amb -eix (produeix), per exemple, fora de la tria d’opcions normatives territorials (este i produïx). Val a dir, malgrat això, que les traces territorials normatives són ben presents en la doctrina morfosintàctica del model en qüestió. Allà, però, on Ollé aporta una base identitària d’alta intensitat en la seua prosa és en la selecció dels mots, les locucions i la fraseologia. Els seus treballs són una autèntica exhibició de recursos lingüístics lèxics, profundament arrelats a l’ecosistema on l’autor situa els seus relats. Recursos lingüístics que, en una part rellevant, no formen part d’un diccionari general com és el DIEC i, de vegades, ni tan sols els trobem en repositoris lèxics com el DCVB.
La nostra llengua, a més de mantenir el seu cromatisme lingüístic, també ha de satisfer situacions comunicatives on la identitat ha d’abraçar la totalitat de la comunitat lingüística
I acabo, avui la varietat estàndard de la llengua és fa difícil d’interpretar en termes d’homogeneïtat. Els models monolítics estan francament en desús. Tanmateix convé valorar si, en situacions de minorització lingüística, l’exacerbació de la identitat pot tenir conseqüències indesitjades. El debat jo el situaria en l’establiment dels límits d’una identitat que pot arribar a col·lapsar el concepte de llengua comuna. I és que la nostra llengua, a més de mantenir el seu cromatisme lingüístic, també ha de satisfer situacions comunicatives on la identitat ha d’abraçar la totalitat de la comunitat lingüística.
Miquel Àngel Pradilla Cardona
Catedràtic de Sociolingüística Catalana URV i Membre Numerari de la Secció Filològica de l’IEC