El 4 de febrer de 2004, un estudiant de Harvard, Mark Zuckerberg, i els seus companys d’habitació, creaven un portal web per reunir, a mode d’una ‘orla virtual’, als alumnes de la seva universitat, inicialment, i d’altres universitats posteriorment. No era la primera iniciativa en crear una ‘comunitat’ virtual mitjançant una pàgina web, però sí la primera en tenir un èxit massiu. 2 anys després, l’eina s’obriria a tots els usuaris (i no només als estudiants o membres de les universitats), i s’arribaria a un acord amb iTunes per tal de compartir gustos i reproduccions musicals de la plataforma de música amb aquesta incipient web… que començava a ser una xarxa social, tant en el sentit de connectar persones, com en el de la interacció / missatges entre elles, i el de poder ‘mostrar’ gustos, preferències, aficions, etc.
Si bé Facebook i Twitter són dos projectes relativament contemporanis (Twitter va néixer el 2006-7), i totes dues van incorporar des de gairebé el principi eines socials (comunitat, missatgeria i expressió de preferències), ens trobem una paradoxa. Si preguntem (especialment entre la comunitat política), quina de les dues eines ha tingut un paper més important a l’hora de definir el què és una xarxa social, si el ‘Like’ de Facebook, o el ‘Retuit’ de Twitter, la majoria respondria la segona opció, oi? Doncs és just al contrari.
El botó like, que va aparèixer per primer cop al 2009, representava (i representa), un gest d’aprovació, de simpatia, de connexió o de sorpresa davant qualsevol tipus de contingut (text, vídeo o fotografia). D’una forma gairebé innocent (i d’aquí que no existís el botó “no m’agrada”), suposava deixar una marca (en forma de preferències) sobre els gustos de cada usuari, que permetria als algoritmes de l’empresa, destacar més continguts similars (per tal d’aconseguir major temps d’atenció i satisfacció amb l’eina i en conseqüència, poder mostrar més anuncis i obtenir més ingressos), i el què és gairebé més important, fomentar aquest tipus d’interaccions permetria definir millor als usuaris per tal d’oferir una publicitat a mida per a cada usuari.
20 anys després, Twitter s’ha convertit en una empresa propietat d’una sola persona, amb una vocació més com a estratègia de relacions públiques personal, que no pas amb un projecte empresarial
En canvi, el botó “retuit” significava (també avui), compartir un determinat contingut (sovint només text), amb part dels teus seguidors. I res més. Twitter (tampoc quan era una companyia independent cotitzada a borsa), no va saber (ni tampoc va voler gaire), aprofitar, animar o generar interaccions per conèixer les preferències dels seus usuaris. Un fet que ens serveix per explicar tres factors: perquè Twitter no ha crescut més enllà del seu nínxol periodístic – polític (avui continua sent la 5a xarxa social en audiència a Espanya, segons la consultora IAB), perquè no és una xarxa social ‘amable’ per publicar-hi continguts (al no basar-se en la interacció positiva de continguts especialment audiovisuals) i, sobretot, perquè Twitter no és capaç de conèixer qui són els seus usuaris i, en conseqüència, no és atractiva per fer-hi publicitat (especialment la política). O explicat d’una forma molt gràfica: heu vist el botó ‘retuit’ a Instagram? o a TikTok?
20 anys després, Twitter s’ha convertit en una empresa propietat d’una sola persona, amb una vocació més com a estratègia de relacions públiques personal, que no pas amb un projecte empresarial, de creixement o transformació. I, en canvi, Facebook (avui Meta), és un conglomerat que acumula la 1a, 2a i 3a xarxes socials més utilitzades a Espanya (Whatsapp, Instagram i Facebook, respectivament), i amb una forta presència en mercats com el de la Realitat Virtual, on ha venut més de 20 milions d’ulleres de realitat virtual / mixta.
20 anys després, el ‘Like’ ha triomfat sobre el ‘Retuit’.