Mentre els pagesos es manifestaven a Madrid, els diputats d’ERC no assitien a l’interpel·lació sobre el Delta de l’Ebre, deixaven plantats a Juan Carlos Unzué i 130 malalts d’ELA; un home de 93 anys es reunia discretament amb un grup d’amics per compartir inquietuds, records i preocupacions. L’home té un ample historial polític, va parlar poc de “la política del moment”. Sorprenentment una sordesa evident no li impedia escoltar activament. Preguntava i preguntava, poble a poble, inquietud a inquietud.
Abans del fi de la història, l’home havia estat a la presó. A la seva cel·la hi tenia dues fotografies: una de Lleida, l’altra del Delta de l’Ebre. Dues grans preocupacions que li havien ajudat a definir l’equilibri territorial com eina de reconstrucció del país. Raonava: Lleida bé que mal se n’ha sortit. Terres de l’Ebre, tot i l’esforç, no. Autocrític com només un esperit lliure pot ser, es culpabilitzava de no haver sabut fer prou i més. De no haver sabut véncer el victimisme, no haver pogut canalitzar la protesta cap a solucions factibles.
Les desqualificacions que ha rebut han estat a l’alçada de la seva obra. Enormes
En els seus últims anys del seu govern, posem que parlem de “per aquí baix”, s’havia creat la Delegació de les Terres d l’Ebre, desplegat delegacions al nucli antic, planificat la seu al carrer Moncada, projectat licitat i realitzat l’autovia Tortosa- Aldea, el polígon Catalunya Sud, la T330 a Horta i Arnes, C12. S’havia encarregat el projecte de pont del Passador. Les Cambres arrosseres van aconseguir ajudes multimilionàries per garantir la seva continuïtat. Es va traslladar la seu del CAT a l’Ampolla. Teníem a les mans competències (anul·lades després al 2007) per executar un Pla de Protecció del Delta, un poder estratègic clau per al controlar el cabal ecològic i els sediments. Un llarg etc. Mostra d’un curt període a un indret concret.
Les desqualificacions que ha rebut han estat a l’alçada de la seva obra. Enormes. L’intent i la praxi d’acabar amb el “pujolisme” explica en gran mesura la profunda crisi del nostre petit país. Moltes de les mobilitzacions són un intent polític d’aturar i desprestigiar la seva obra. La necessitat de desbordar ideològicament el nacionalisme moderat de CiU (també per part de Junts) ens ha portat a un carreró de difícil sortida. Es curiós com gran part de l’obra de govern es silencia autoatribuint-se l’èxit els seus enemics. A Terres de l’Ebre sembla que esta acció de govern no va existir i els resultats positius se’ls adjudiquen els que el criticaven.
“A l’Ebre no ens n’hem sortit”. “No en vam saber”. Als 93 anys, autocrític i sever amb ell mateix. La melangia, un radicalisme identitari, dogmàtic, estèril, nostàlgic, caïnita. El dogma ha dinamitat qualsevol intent d’adaptar-nos a una realitat molt complexa i determinada per una dinàmica urbana. Abans la sang. No en vam saber o no vam poder negociar el desig amb la realitat. L’home de 93 anys assumeix totes les crítiques. Sap, però, que altres s’intentaran apoderar del seu llegat, perquè no es fa res que no tingui origen en la seva obra, tant si parlem del “peix com del cove”.
Mai assumiran ni cap responsabilitat ni cap crítica, cap obra han fet, ni cap aportació faran. Cap risc correran, cap impopularitat assumiran. Al cap dels anys ningú els criticarà. No hi haurà res a recordar més que una lenta decadència a mercè de la història i dels elements climàtics. Sense riscos, sense polèmiques, sense solucions.
L’home de 93 anys seguirà assumint el pes de la seva obra, farà seva la contradicció entre el que som, el que volem i el que podem ser. Assumirà la critica. Enorme. Tan enorme i tan injusta que en poc temps es convertirà en l’últim referent polític i moral d’aquest país. Al temps.