El Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) ha liderat aquesta setmana una reunió de treball a la qual han acudit altres operadors d’aigua de l’Estat espanyol, procedents de ciutats tan importants com Bilbao, Sevilla i Madrid. S’ha presentat com “una jornada tècnica” amb tres dels principals gestors d’un bé públic i escàs com és l’aigua, per “compartir experiències”, “traçar estratègies compartides des d’una perspectiva més transversal”, i assumir el compromís de dur a terme una gestió “eficient i responsable de l’aigua, especialment en un context com l’actual”.
Certament, organitzar una trobada d’aquestes característiques, “en un context com l’actual”, mereix fer algunes reflexions. La primera és l’encert de la iniciativa, perquè aporta coneixement i informació objectiva, a partir de les dades de cada experiència, sense cap més component, sense cap sospita de què al darrere d’una trobada tècnica s’hi amaga cap estratègia estranya. Si bé la nota de premsa que ha donat a conèixer la trobada no aporta dades comparatives, l’únic que es podria furgar seria preguntar-nos per què la trobada no s’ha fet institucionalment a l’Ampolla -s’ha fet a Tarragona-, i perquè no hi havia entre els convidats l’altre Consorci públic -també referent a Catalunya-, el del Ter-Llobregat.
Aquestes dos píndoles no són, per part d’aquest article editorial, cap crítica cap al CAT. Pretenen només posar en evidència que hem d’acostumar-nos, nosaltres també, a tractar el transcendental tema de l’aigua amb normalitat i sense buscar sempre les tres potes al gat perquè venim d’on venim. Cal dir que és un encert, i un exemple de faena ben feta, potenciar aquest tipus de trobades, i també un mostra de què el tema del canvi climàtic i de la sequera (“especialment en un context com l’actual”) s’aborda de cara, reflexivament, i a partir de les dades, de la millor forma possible.
Aquella vella imatge de què era un organisme per a espoliar ha passat a millor vida gràcies a un canvi que va iniciar-se el dia que es va designar el primer president ebrenc, el tortosí Valentí Faura
No sabem si la trobada ha donat més de si, però el que sí que és just comentar, que el Consorci d’Aigües de Tarragona porta ja molts i molts anys fent les coses bé. Aquella vella imatge de què era un organisme per a espoliar ha passat a millor vida gràcies a un canvi que va iniciar-se el dia que es va designar el primer president ebrenc, el tortosí Valentí Faura, que va començar a revertir la mala imatge que provocava tenir a l’alcalde de Tarragona al davant de l’organisme. Llavors va començar una política d’obertura que ha culminat, amb els anys, fins i tot amb la participació directa i presencial d’uns representants de la mateixa Plataforma en Defensa de l’Ebre de les reunions internes del consorci, actuant sempre com una veu si més no molt influent.
I és que, com diu el sentit comú, parlant la gent s’entén, i l’aigua és un tema que només es pot abordar si no és un cent per cent de transparència de cara a la ciutadania, siguen consumidors o societat civil. I així ho han entès, amb ritmes i matisos particulars, tots els presidents que hi ha hagut des de llavors: Francesc Sancho, Daniel Pi, Antoni Uber, Meritxell Roigé, Xavier Royo i ara Joan Alginet. Gràcies també a un director-tècnic que sempre parla clar i amb dades, Xavier Pujol, el govern del CAT ha estat en bones mans per implantar polítiques de salut (els filtres de carbó), experiències pilot per facilitar el retorn dels fangs al riu, construccions de dipòsits i sistemes per garantir el subministrament, i també polítiques d’estalvi i ús racional de l’aigua que han portat fins i tot a parlar de “revertir” la concessió.
Aquest pròxim mes de juliol farà trenta-cinc anys que els regants del delta de l’Ebre reben un cànon permanent sense el qual molt probablement no hi hauria els 65.000 habitants que encara hi viuen
Aturem-nos aquí. I preguntem-nos què se’ns vol dir als ciutadans quan es proclama que una part dels quatre metres cúbics per segon que la llei 18/1981 atorga al minitransvasament dins de la demarcació de Tarragona, pot “revertir”? Se’ns insinua que en lloc d’extreure dos metres cúbics per segon de cada canal de reg, se’n traurà per exemple mig metre cúbic menys, i llavors només es transvasaran 3 m³/s? Probablement és això. Però en un context de canvi climàtic que evoluciona de forma ja gairebé estructural, potser cal començar a parlar del tema en uns altres termes.
Aquest pròxim mes de juliol farà trenta-cinc anys que els regants del delta de l’Ebre reben un cànon permanent sense el qual molt probablement no hi hauria els 65.000 habitants que encara hi viuen. Cal començar a pensar de nou en sentit comú, afegint-li ara una major intel·ligència gràcies al coneixement que dóna l’experiència, i més quan l’actual govern d’ERC, i també Junts per Catalunya i el PSC, es proclamen clarament antitransvasistes. L’aigua del CAT, sense cap ampliació ni interconnexió, encara pot donar molt de joc, si se saben jugar les cartes “especialment en el context actual”. I no acceptant transvasaments, sinó, curiosament, defensant a fons el factor ambiental que suposen els 4 m3/s per a la preservació del Delta.
