El 2024 tornarà a ser un any electoral. A més de les autonòmiques de Galícia, el País Basc i potser Catalunya, hi haurà les Europees. Novament el recompte de vots, el guanyadors, els perdedors i les lectures de cadascun. L’actual sistema electoral permeten fer interpretacions diverses però els resultats finals seran els que marquen les lleis en vigor.
És cert que les eleccions del 23 de juliol, les va guanyar el PP amb Alberto Nuñez Feijo en obtenir 138 escons front els 122 de Pedro Sanchez. El Congrés dels Diputats, però, va elegir Sanchez amb els vots de 179 diputats davant dels 171 de Feijo; si es té en compte el vot popular 12.476.662 van votar els partits que donaven suport a Sanchez mentre que 11.177.348 van fer-ho al PP i Vox que apostaven per Feijo. Ningú pot objectar res.
El mateix va succeir al Parlament de Catalunya el 14 de febrer de 2021. Salvador Illa, amb 33 diputats (654.766 vots) va quedar per davant de Pere Aragonès amb els mateixos diputats però amb cinquanta mil vots menys (605.581); constituït el Parlament, la suma d’ERC, Junts i CUP, 74 diputats (1.366.044 vots) va donar la presidència a Pere Aragonès a la tercera votació parlamentaria i llargues negociacions. Després les coses han estat diferents.
Quelcom semblant a les el 28 de Maig a les eleccions municipals a Tortosa. Junts va treure 5.423 vots mentre que la candidatura PSC-Movem 3.511; a l’hora de la veritat, però, Meritxell Roige es quedava amb els seus 10 regidors mentre Jordi Jordan afegia el suport d’ERC i de la CUP arribant als 5.851 vots i 11 regidors els que el feien alcalde.
A fi de comptes cap dels tres que es proclamaren guanyadors al final dels recomptes electorals (Feijo a Espanya, Illa a Catalunya i Roige a Tortosa) van resultar elegits, mentre ho eren legítimament els que havien quedat a les portes (Sanchez, Aragones i Jordan). Al sistema electoral espanyol, com és conegut, el president del govern, de les Comunitats, les Diputacions o els ajuntaments no els elegeixen els votants sinó els diputats o regidors. Són els pactes entre els partits. En els tres casos esmentats, la majoria dels vots populars als partits coincideixen amb el resultat final derivats dels pactes posteriors. Però hagues pogut no ser així i que la persona elegida no sumes la majoria dels vots dels ciutadans als parits que pactaren el seu nom. A més hi ha el dubte si l’elector està d’acord en que el seu vot hagi servit per a qui no volia. Per als perdedors sempre quedarà afirmar ser els més votats, el que fa que continuen assegurant que foren els guanyadors tot i no ser-ho.
Per corregir aquesta situació a molts països existeix la segona volta electoral: el ballottage en expressió francesa. Si la candidatura guanyadora no obté la majoria absoluta dels vots, dues setmanes després es torna a votar entre els dos que han quedat primers per elegir, aquesta vegada de forma directa. Així, sempre resulta guanyador qui la majoria dels votants volen al marge de les maniobres dels partits. Amb diferents variants hi ha molts països que utilitzen la formula de la segona volta per elegir els seus dirigents locals i una trentena el mateix president del país (França i Portugal com a mes propers). No sé si la formula hagués canviat el resultat final a Espanya, a Catalunya o a Tortosa, però el guanyador tindria la confiança personal de la majoria i el perdedor no podria dir mai que ha guanyat.
El sistema electoral espanyol es va establir en el marc de la transició del franquisme al Règim actual. Foren els partits polítics els que van dictar les normes a la seva conveniència per convertir-se en els arbitres de la política. Les circumscripcions electorals, l’assignació de places a cadascuna, la distribució per l’anomenada «Llei d’Hont»,… en definitiva tot afavoria els seus interessos. Això fa possible a dia d’avui que per ser diputat a Terol en tingui prou amb 13.247 vots a Tarragona 40.593 mentre que a Barcelona en necessiti 72.773. La diferència és encara més gran per al Senat on a Teruel en calen 21.450, a Tarragona 70.175 i a Barcelona 479.555.
En tots dos casos cal trobar formules per corregir la situació i aprofundir en aquell principi que fou bandera de lluita des de principis del segle XX però que mai es feu efectiva: «una persona un vot». Només avançant cap a la superació de la societat liberal i la democràcia representativa o delegada ho faria possible. Com deia Alein Touraine atorgant el protagonisme als moviments socials entroncats directament en la democràcia de base.
Josep Bayerri Raga
Periodista
