Estem a ‘x’ mesos de les eleccions catalanes, i més enllà de les especulacions sobre la data (relativament poc rellevant per a les eleccions al Parlament, a diferència per exemple de les eleccions basques), en el terreny de la comunicació política ja sí o sí ens situem en la recta final, tant en l’àmbit de la persuasió, com de la campanya electoral. Per això, en aquest article, m’agradaria explicar quins són els passos mínims que haurien de seguir els partits per preparar-se pels darrers mesos i, seguint aquest cronograma, veure com ja les estructures dels partits van considerablement tard en la majoria d’aspectes. Un debat que fins i tot va més enllà sobre els candidats/es i les llistes electorals.
D’entrada perquè, d’aquests ‘x’ mesos que falten, cal restar-ne l’agost (tot i que la no-llei electoral catalana no prohibeix convocar eleccions a l’agost, a diferència de la llei electoral andalusa, és inviable aquest mes), així com un altre mes, com a mínim, ‘ocupat’ per les eleccions europees, més l’aturada tècnica per les diferents vacances / ponts… fa que, d’entrada, als ‘x’ mesos, n’hi haguem de restar 2-3 a efectes de treball pràctic. Ja no queda tant de temps oi?
A més, cal tenir en compte dos factors més. En primer lloc, l’equilibri entre persuasió i mobilització. És a dir, a mesura què ens apropem a la cita amb les urnes, el cost de persuadir a un votant (perquè passi de votar ‘a’ a votar ‘b’) s’incrementa, en format de temps, recursos, etc., ja que els electors són més refractaris a ser persuadits a mesura que el ‘soroll polític’ (per qualsevol via) s’incrementa. I, per tant, arribats a determinat punt d’encreuament, l’estratègia i la comunicació ja no poden basar-se en la persuasió, sinó en la mobilització d’aquells electors que tenen més o menys decidit el seu vot (o a l’inrevés, la desmobilització dels votants contraris). Precisament per això és tan important planificar campanyes, missatges i estratègies a mesos i anys vista.
I, en segon lloc, per l’agenda territorial (i sectorial). Tot candidat que aspiri a ser primera força s’ha de plantejar, com a mínim, 3/4 visites a cada vegueria en el que queda de cronograma fins a l’inici dels 15 dies de ‘campanya estricta’, visitant totes les comarques del país, i amb una agenda de reunions qualitatives en l’àmbit sectorial, territorial, etc. Caldria també definir una ‘caravana’ d’acompanyament, recursos, suport i difusió de les visites (de poc serveix un desplaçament d’hores i visita si aquesta només es veu reflectida en un ‘tuit’ i una foto a un diari local), així com el desdoblament en els casos dels partits més grans (diferents líders d’un mateix partit amb ‘caravanes’ paral·leles, com estem veient a Galícia i a Euskadi, per exemple).
Però seguim amb el cronograma, perquè les restriccions no acaben aquí. Possiblement, no tothom sap que entre la data de la convocatòria de les eleccions (el decret), i l’inici dels 15 dies de campanya estricta, hi ha una finestra d’un mes i mig aproximadament, en què la LOREG (llei orgànica electoral espanyola) és el període de tot el cicle de quatre anys que més restriccions posa a l’hora de fer publicitat política. Dit d’una altra forma, quan més els candidats i partits volen i necessiten fer campanya (i fer campanya és sinònim de fer publicitat), més restriccions hi ha a fer-ne. Un altre mes i mig que hem d’assenyalar al cronograma per tenir en compte.
I tot això sense tenir en compte ni l’elaboració i difusió targetitzada dels missatges (una proposta / crítica concreta, feta a mesos vista de les eleccions, ben produïda a nivell de producte comunicatiu, i ben segmentada, és molt més eficaç que una roda de premsa a poques setmanes de les urnes), o la captació de dades de simpatitzants, fruit de la feina de desplegament territorial i de xarxes socials, persuadint primer, i mobilitzant després.
O sense mencionar tampoc altres palanques que ja pràcticament no som a temps d’activar, com ara els Consells Executius itinerants (fer reunions del Govern, com a mínim, una o dues a cada vegueria, fora del Palau de la Generalitat), com fan habitualment els governs andalús i madrileny, o un calendari on els 365 dies de l’any es llencin missatges sectorials / territorials / polítics produïts en vídeo, com fa el president de Castella-la Manxa, per posar només dos exemples concrets.