Si en les dos col·laboracions anteriors d’aquesta columna m’he ocupat dels vectors sociohistòric i lingüístic del territori diocesà, ara dirigiré la meua atenció al vessant sociolingüístic en allò que fa referència a l’establiment d’un model formal -estàndard- per a la comunicació pública dels usuaris de la llengua catalana de les nostres terres.
D’entrada, hem de ser conscients que una repassada als diferents avatars històrics de les comarques en qüestió porta cap a una pèrdua creixent d’influència de Tortosa, la capital del territori. Ferran Grau en un llibre d’aparició recentíssima així ho testimonia (Breu història del territori de la diòcesi de Tortosa, Onada Edicions)
El correlat cultural d’aquesta davallada socioeconòmica es visualitza diàfanament en un itinerari que ens porta des de l’esplendor de les èpoques medieval i renaixentista a l’ensulsiada de l’època contemporània. Un període que s’inicia en l’erm literari del segle XIX i que es projecta a una actualitat on s’entrelluca una revifalla literària l’abast de la qual encara s’ha de dimensionar.
A Catalunya, l’interès per la llengua pròpia es reprèn a meitat segle XIX des d’una Renaixença que arribarà amb retard al territori ebrenc
En el vessant identitari, l’esmicolament de l’antic territori ilercavó té en el segle XIII, amb la creació del Regne de València, una fita cabdal. Tanmateix, quan veritablement es consolida és amb l’adveniment de l’ordenació territorial de l’estat liberal en províncies (1833). Així, d’una banda, Castelló començarà a exercir de capital en la seua demarcació i, de l’altra, Tarragona anirà diluint l’especificitat ebrenca, institucionalitzada en les anteriors estructures territorials.
A Catalunya, l’interès per la llengua pròpia es reprèn a meitat segle XIX des d’una Renaixença que arribarà amb retard al territori ebrenc. Aquest retard farà coincidir la represa amb el període d’establiment i difusió del corpus normatiu de la llengua catalana durant el primer terç del segle XX. És certament remarcable com en l’entorn diglòssic del moment emergeix un grup de persones que aposta per la llengua catalana com a vehicle de l’expressió escrita. Els integrants del grup, talment com va passar al Castelló previ a la signatura de les Normes de 1932, provenien majoritàriament de sectors catòlics conservadors. I, sense que això posés en qüestió la seua espanyolitat, van fer una tasca molt lloable de recuperació de les arrels culturals. Paral·lelament, des del mateix sector conservador, reprenent la tradició carlista de reivindicació de la quinta província, de la mà de Joaquín Bau sorgeix un moviment sociopolític que se substanciarà en un localisme ferotge. Aquest pensament tortosinista albergarà, d’una banda, un espanyolisme radical i, de l’altra, una fòbia anticatalana que el portarà a reivindicar fins i tot la secessió lingüística. Si els primers van tenir una gran transcendència cultural, els segons aconseguiran una important adhesió sociopolítica, sobretot durant la dictadura de Primo de Rivera.
L’adopció de la normativa oficial tindrà en el Seminari de Tortosa els seus principals valedors. Les dues figures més destacades seran Bellpuig i Manyà, els ‘capellans intel·lectuals’
En aquest entorn ideològic tan convuls es produeix la recepció de la norma en la societat ebrenca. Una norma, no ho oblidem, que impugnava una sèrie d’usos clàssics on la varietat tortosina es veia plenament reflectida (l’article masculí lo, los en podria ser l’emblema). La col·lisió generada pel nou model fabrià, en un entorn d’adhesió a la figura d’Antoni M. Alcover, va provocar reticències importants a l’hora d’incorporar-s’hi. Si deixem de banda el capteniment particularista de la primera època d’alguns escriptors del sector tortosinista (Verges Pauli i Enric Bayerri), el desacord latent se solia resoldre en la militància fora de temps en el model prenormatiu dels academicistes de tradició moderna (Mestre i Noé). El cas dels folkloristes s’ha d’avaluar a part, ja que per raons de gènere empraven un model que reflectia la col·loquialitat més immediata (Moreira).
L’adopció de la normativa oficial tindrà en el Seminari de Tortosa els seus principals valedors. Les dues figures més destacades seran Bellpuig i Manyà, els capellans intel·lectuals. Els esmentats religiosos simbolitzen l’evolució dels usos lingüístics del moment: des d’un model normatiu que, en una primera etapa, no renunciava a l’especificitat territorial, es van incorporar a la llengua literària que s’estava imposant en els usos de bona part dels escriptors catalans. Aquest model, que recolza en el català oriental central, l’entomarà la generació d’escriptors formats en l’època de la dictadura franquista (Massip, Vergés, Salvat, Pérez Bonfill, Burgos, etc.).
El retorn de la llengua catalana a la vida pública motivarà que a partir de la segona meitat de la dècada dels vuitanta del segle XX comence a plantejar-se novament la demanda d’un model formal adaptat a la varietat geogràfica. D’aquesta manera, el debat depassa les Terres de l’Ebre i abraça el nord valencià i el Matarranya. La transcendència sociolingüística de la proposta, en una comunitat lingüística assetjada periòdicament per plantejaments disgregadors, no s’escapa a ningú. Joan S. Beltran l’any 1985 en va ser l’ideòleg (L’estàndard occidental: Una proposta sobre l’estàndard català a les terres del darrer tram de l’Ebre, CIRIT) i el 2002, el mateix Beltran juntament amb Josep Panisello el 2002 li donen forma i s’ofereix als usuaris de la llengua escrita perquè en dictaminen la bondat (Cruïlla i Aïnes, Edicions Alambor). En l’àmbit de l’oralitat, Albert Aragonés, una de les persones que ha abordat amb més fonament les qüestions vinculades a l’estandardització a les Terres de l’Ebre, l’any 1995 ens ofereix el text La llengua del Baix Ebre i del Montsià: Un model de llengua estàndard oral (Centre de Normalització Lingüística de les Terres de l’Ebre). Més tard, el 2004, juntament amb Jordi Duran i Montserrat Ingla, a Català per a periodistes de les Terres de l’Ebre (Cossetània), formalitzaran una proposta que focalitza l’anàlisi en el registre estàndard.
Així, de la fornada literària més recent, també podem trobar autors que han fet una aposta per l’ús d’un model formal de base geolectal. Destacaré, sense cap voluntat d’exhaustivitat, Agustí Clua i Ferré (Camarles, Tortosa 1968), Baltasar Casanova Giner (la Cava, Deltebre 1949), Oleguer Arqués (Tortosa 1964), Marta Rojals (La Palma d’Ebre 1975), Josep Pitarch (La Ràpita 1971) o la tant llorejada recentment Maria Climent (Amposta 1985). Els autors esmentats mostren una casuística força complexa a l’hora de reflectir la identitat territorial en la tria lingüística formal -normativa i no normativa- dels seus relats. D’això, me n’ocuparé pròximament.
Les obres d’un bon estol d’autors certifiquen que l’ús del model literari i el model periodístic d’abast general té en el territori un digne competidor
Encara sense perspectiva suficient per fer una valoració rigorosa de l’impacte d’aquesta tendència contemporània, es pot afirmar sense risc d’equivocar-se que les obres d’un bon estol d’autors certifiquen que l’ús del model literari i el model periodístic d’abast general té en el territori un digne competidor. No en va la proposta en qüestió s’incardina plenament en la dinàmica identitària d’una societat ebrenca que avui dia reivindica la seua catalanitat des d’una especificitat enriquidora.
Miquel Àngel Pradilla Cardona
Catedràtic de Sociolingüística Catalana URV i Membre Numerari de la Secció Filològica de l’IEC