Ensenyar llengües

En la societat actual, de l’era digital, el fet d’ensenyar a la manera tradicional ja no s’estila. Ara cal cercar novetats, per tal de motivar un alumnat que d’entrada no té interès a aprendre, i menys encara aprendre llengua i reflexionar-hi. Et diuen que ja saben parlar i et demanen per què n’han d’aprendre, si ja en saben. I d’escriure sense faltes, no cal parlar-ne. «Si els mòbils i els programes de tota mena ja ens ho corregeixen tot!», s’exclamen.
Comptat i debatut, tothom qui conec que treballa en un centre escolar està «cremat» per l’inexistent estímul que troben en els alumnes. La motivació inicial, de quan van començar després de la carrera, ha esdevingut sacietat, treballen d’esma, per obligació, i més encara quan el tipus d’alumnes ha canviat tant i el nivell educatiu ha baixat de manera dràstica.

Explico això perquè la meva experiència personal és del tot diferent. Treballo al Consorci per a la Normalització Lingüística, CPNL, amb adults (i tant són adults els alumnes de 17 o 18 anys com els de 70 o més).

Ells venen perquè volen, no obligats com a l’ESO (educació secundària obligatòria). I aquí rau la diferència. Els alumnes del CPNL volen aprendre català, perquè viuen aquí i es volen integrar, perquè saber-ne els ajuda (una mica, no tant com caldria, i en això no els podem carregar cap culpa, que és més aviat nostra, de la societat, dels catalans) a l’hora d’obtenir la nacionalitat, perquè els aplana el camí per aconseguir una feina, o simplement per voluntat pròpia.

El problema amb què topem tothora és que, quan ells el volen practicar al carrer, tothom, en veure el seu aspecte, els parla en castellà

I quan ja han passat per les meves aules més d’un miler d’alumnes, puc ben assegurar que, malgrat el que diuen les enquestes lingüístiques, no és que no tinguem prou parlants de català: el problema amb què topem tothora és que, quan ells el volen practicar al carrer, tothom ―sense tenir en compte la seva voluntat i el seu esforç―, en veure el seu aspecte, els parla en castellà.

Ara podria explicar nombroses anècdotes que es produeixen a l’aula, en saber que diem «cama» (que fàcilment els suggereix la idea de «llit»), o «cosina» (que ells relacionen amb la «cuina», ja que ho pronuncien si no igual, de manera molt semblant); també es presten a aquest joc de llengües els verbs «ploure» i «plorar», que confonen tot sovint, o el nostre mot «cap», polisèmic, que els fa anar de corcoll.

L’altre dia un alumne ens va explicar que havia sofert una «ruptura d’ous», en comptes de dir un «trencament d’ossos», no cal dir res, tat? Un altre alumne, en acomiadar-me fins l’endemà de la classe amb un «fins dijous», em va demanar què volia dir «fins» i, en saber-ho, em va reconèixer que acabava d’entendre el que li deia el seu cap des de feia temps: «fins demà».

I no puc deixar de parlar de les grans confusions a què els condueix el senyor Google. Un alumne em volia parlar dels animals típics del seu país, el Perú, que són les llames. Ell va cercar el mot «llama» al cercador i li va respondre «truca», de manera que va redactar un text on deia: «Les truques són típiques del Perú» i encara ara ens fem un tip de riure.

És una faena agraïda, perquè arriben motivats, amb ganes de saber, t’imiten en la parla i, quan els expliques res, et demanen què acabes de dir («rai», «prou»…), es fixen molt en la dicció (que reprodueixen en la lectura) i de vegades demanen si tal mot o tal altre es diu al carrer o només a l’aula.

Els explico tot de coses de la ciutat, de la llengua, de… cosa que els encanta. I a les acaballes del curs, em demanen de continuar amb ells un curs més i un altre. I això m’omple professionalment, perquè vol dir que ho fem bé.