Fa quatre anys que visc a Àmsterdam. Hi vaig anar a estudiar un màster i ara i des de fa una mica més d’un any (i amb moltes anades i vingudes i múltiples intents per retornar a prop de “casa”), em van oferir una oportunitat de feina que em va ser molt difícil de rebutjar. Una feina que em lliga a esta ciutat durant, almenys, tres anys més. Fa un parell de setmanes que hi he tornat, un gener més. Aquest serà el cinquè gener que hi arribo amb la maleta plena de menjar i el cor una mica esmicolat. Arribar a Amsterdam al gener és complicat: l’hivern és més viu que mai, el dia encara és curt, el fred segueix accentuant-se, no hi ha vacances a prop i sense elles, les possibilitats d’escapar-se a la “casa” mediterrània disminueixen. Després de les vacances de Nadal plenes de bons àpats, d’un clima més suau i durant les quals jo tinc l’enorme privilegi d’experimentar el ple sentit del que les paraules família i amistat abracen, el gener és un mes gris i buit i que es fa costa amunt. Especialment pels cossos mediterranis, acostumats a hiverns més curts i a dies més llargs, com li passa al meu.
Estes vacances he pogut reconnectar amb moltes de les meues cases. Casa, per mi, és una paraula que engloba molts llocs i, també, molts no-llocs. Casa és lo meu poble en concret i les Terres de l’Ebre en general. Casa és també Barcelona, ciutat on retorno sempre que en tinc ocasió, on guardo amistats preuadíssimes, que em desafia, que sempre aconsegueix fer-me odiar-la i estimar-la a parts iguals. Casa és la meua llengua petita i preciosa. Casa és, ara també, una ciutat estrangera amb la seua llengua estrangera que vergonyosament encara no parlo fluidament. Casa és la meua família, el meu menjar, les meues tradicions. Casa són també les amigues de tota la vida, les de fa uns quants anys, les més noves, conegudes aquí i allà.
La veritat és que anar a viure fora una mica per provar i una mica buscant una opció laboral més interessant o menys precària ha fet que canviï moltes de les imatges que tenia
Va ser una de les amigues de tota la vida en una de les meues primeres cases qui, durant estes vacances, em va preguntar que per què no tornava a “casa”. I va ser una de les amigues noves qui em va preguntar si era més “casa” Amsterdam o Barcelona ara que ja porto més hiverns passats als Països Baixos que a la capital catalana. I va ser una companya de feina qui em va preguntar per què cada vegada que torno me’n vaig de vacances a “casa” dic que torno a “casa, casa” (I’m going back “home home”), com si dir-ho dos vegades donés un status superior a alguna d’estes cases. Preguntes que porto fent-me internament durant molt de temps. Les respostes es contradiuen entre elles i varien dia a dia. Difereixen molt del que havia imaginat que faria: d’adolescent imaginava passar els meus vint-i-llargs a Barcelona. Imaginava tornar cada vegada que volgués al poble, fins que la ciutat esgotés l’energia pròpia de la joventut i, ben entrats els trenta, una feina més o menys estable em permetés tornar a “casa casa casa”.
La veritat és que anar a viure fora una mica per provar i una mica buscant una opció laboral més interessant o menys precària ha fet que canviï moltes de les imatges que tenia, quan m’imaginava fent-me adulta. Ja no viure els meus vint-i-llargs a Barcelona, ni tornaré cada vegada que vulgui al poble i dubto molt que els trenta em permetin tornar-hi d’una manera més definitiva. Però la veritat és que no m’havia sentit mai tan catalana com quan he viscut fora, de la mateixa manera que no m’havia sentit mai tan de les Terres de l’Ebre com quan vivia a Barcelona. I la veritat és que viure fora durant ara fa una mica més de quatre anys i amb almenys tres anys més de pronòstic és una senyal inequívoca que aquí, en un país estranger amb una llengua estrangera amb un gener llarg i uns dies curts i un fred intens, també hi he sabut construir alguna cosa que acull. I sobretot la veritat és que sempre es pot tornar i sempre es pot marxar d’alguna casa.
Malgrat l’hivern i el seu fred viu i els seus dies encara curts i els seus dies feiners i la distància que separa este mar del meu mar, el gener s’acabarà. I la vida, amb el seu motor incombustible, farà també que l’hivern s’acabi i que la primavera vingui i que els dies se facin llargs i que esta ciutat que m’acull sigui més càlida. I algun dia, potser, fins i tot, la vida permetrà que “casa”, estigui més a prop, sigui quina sigui de totes elles.
Clàudia Pallisé Perelló,
Investigadora vivint a Àmsterdam