“El agua debe ser planificada a centenares de años vista. La irracionalidad del desarrollismo en la zona ha consistido en una acumulación de inversión industrial y urbana en el litoral barcelonés y posteriormente en el tarraconense, con un empobrecimiento del resto de Cataluña y de gran parte del valle del Ebro. Esta concentración en la gran conurbación litoral barcelonesa es consecuencia de la ausencia de una auténtica ordenación territorial que hubiera pensado Cataluña como una auténtica región y que hubiese localizado en Tortosa donde había abundancia de agua, la población y actividades que iba a necesitarla. Por el contrario, el sur de la provincia de Tarragona se dedica a emplazamiento de centrales nucleares para envío de la energía a Barcelona y Tarragona y se dedica también a reserva agrícola, pero a corto plazo, ya que el trasvase, la contaminación y el agotamiento del Ebro llevarán consigo la destrucción creciente del Delta”, Mario Gaviria.
Som a gener de 2024 amb totes les senyals d’alarma disparades. Han passat una cinquantena anys des que el sociòleg Mario Gaviria va escriure això el 1976. És una cita llarga. Fixeus en el que deia. El gran transvasament no és va fer, però els seus pronòstics van complint-se, i tant el nostre desenvolupament -ho analitzàvem en l’article anterior- com l’abastament d’aigua de Barcelona segueixen penjant d’uns quants fils a dia d’avui.
Hauríem de remuntar-nos al segle dinou per situar les primeres proclames i peticions defensant l’aportació de cabals de l’Ebre per abastir Valencia o Barcelona. Per fer-ho curt i il·lustratiu ens centrarem en les iniciatives que van dels inicis del franquisme fins a les dos primeres dècades del segle actual. De llavors a ara esdevé un monotema i una crònica persistent d’un intent d’usurpació contrari a l’equilibri territorial, amb episodis poc coneguts.
Comença llavors una partida d’escacs o potser per l’ús de la força, les tàctiques dels combats i allò que hem vingut a designar com a “salvats per la campana”, s’ajusta més a un campionat de boxa
Fou a cavall del període d’estancament de l’autarquia i l’inici dels governs dels tecnòcrates quan tot de cop es va desplegar una bateria de projectes. Es va establir a favor de l’INI/ENHER l’aprofitament hidroelèctric del tram final de l’Ebre (1955), seguidament l’ajuntament de Barcelona elabora pel seu compte el Pla d’aigües de Catalunya (1957), després s’aproven diverses ordres ministerials relatives al Plan de desarrollo de proyectos del Bajo Ebro y abastecimiento de agua de Barcelona (1958) i des de Valencia la Confederació Hidrogràfica del Xúquer redacta una proposta de derivació cap al sud (1959).
Comença llavors una partida d’escacs o potser per l’ús de la força, les tàctiques dels combats i allò que hem vingut a designar com a “salvats per la campana”, s’ajusta més a un campionat de boxa. El primer combat es decantaria a favor de l’Ebre. La visita de Franco a Barcelona al juliol de 1958 seria decisiva per fixar l’orde de magnitud de les obres i inversions que es consideraven prioritàries. Malgrat els preparatius esmentats abans, la transferència d’aigües a realitzar des del Ter i el Llobregat va considerar-se suficient per resoldre temporalment l’abastament de Barcelona.
L’Ebre esdevé una obsessió i la magnitud de l’embat supera tota raó. El 1967 les quatre diputacions intenten crear una nova Mancomunitat de Catalunya
La treva seria temporal, el creixement urbà i industrial, junt amb un model de gestió que contaminava i no recuperava, van tornar a reactivar aviat l’operatiu. Reunides el 1964 al castell de Peníscola, les diputacions de Tarragona i Castelló constituïen la Comunidad General de Regantes del Canal del Ebro i la Unión de Fomento del Bajo Ebro.
L’Ebre esdevé una obsessió i la magnitud de l’embat supera tota raó. El 1967 les quatre diputacions intenten crear una nova Mancomunitat de Catalunya. A diferencia dels temps gloriosos de Prat de la Riba en que la Diputació de Barcelona es mostraria generosa en encapçalar l’obra de país, en aquesta ocasió l’únic objectiu de la nova Mancomunitat era aconseguir l’aigua de l’Ebre com fos. La reunió dels governadors civils, dels presidents de les diputacions i dels alcaldes de les capitals provincials estava fixada per al 30 de novembre de 1967. Però per refredar les ambicions de les províncies catalanes, el Ministeri d’Obres Publiques donava indicacions per tal que la trobada s’ajornés. I és que a finals d’aquell mes de novembre l’Estat es veia obligat, enmig d’una forta crisi econòmica, a devaluar la pesseta, suprimir cotxes i organismes oficials i a adoptar tot tipus de mesures d’austeritat. De nou el destí fixava que l’hora d’esgotar i derivar els cabals fluvials cap al nord hauria d’esperar per a més endavant.
Poc temps per això. Dos anys més tard, el 1969 es feia públic l’avantprojecte de canal Xerta-Càlig. A principis de 1970 començaven les obres, el ministre d’Obres Publiques visitava les comarques ebrenques, i al setembre el BOE incloïa la declaració d’interès nacional del reg de 16.000 ha. de les províncies de Tarragona i Castelló. Les excavacions avançaven lentament el 1971, i el 1972 el Consell de ministres adjudicava 412 milions de pta. a l’empresa Agroman que havia de construir el canal. El 1976 els treballs s’aturaven i, finalment, el 1977 l’empresa adjudicatària entrava en suspensió de pagaments. Després de construir 34 dels 70 km previstos, el canal del Generalisimo Franco va quedar abandonat i sense cap utilitat.
Mentrestant a Saragossa s’havia creat el Consejo Económico Sindical Interprovincial per acordar les accions a realitzar en favor de l’aprofitament del riu. El ministre Fernández de la Mora proclamava solemnement el 1971 que l’aprofitament integral de l’Ebre era l’objectiu més important de “nuestra generación y acaso de nuestra historia”. I després de les obres iniciades, que amagaven la detracció d’aigües del riu cap a Sagunt, en el front nord des de Barcelona es veien amb forces per començar una nova batalla política i mediàtica.
El 28 de desembre de 1973 la Direcció General competent havia aprovat l’avantprojecte Acueducto Ebro-Pirineo Oriental. El 10 de febrer de 1974, el dia següent a l’adopció de l’acord unànime de la Diputació de Barcelona per reclamar l’aigua de l’Ebre, la Vanguardia engegava públicament l’ofensiva amb un editorial mostrant un suport sense reserves. Dos dies després, el nou ministre d’Obres Publiques, A. Valdés, presentava el projecte i la maqueta del Trasvase de aguas del Ebro a la Ciudad Condal. La campanya centraria bona part de l’interès i del debat públic i polític al llarg de 1974 i 1975, en paral·lel al problema del Sàhara i a la llarga “agonia” de Franco.
El pressupost de l’obra eren 15.560 milions de pta. S’havien de construir nous embassaments a Garcia i Xerta i, a partir d’una derivació a Benifallet-Rasquera, volien emportar-se a Barcelona vora 45 m3/seg. de cabal mitjà (una xifra, comparativament, superior a la dels dos canals de reg junts). El període d’al·legacions començava uns dies després, el 13 de febrer de 1974. L’oposició fou majoritària a tota la conca del riu, aplegant 9.300 reclamacions formals i 250.000 signatures en contra. Entre les reclamacions figuraven les de la Comissió d’entitats del Baix Ebre i Montsià (8 ajuntaments, 3 entitats socials, 5 comunitats de regants i 17 germandats de llauradors) i les de la Comissió d’Apoderats de la Ribera d’Ebre.
De nou un cop de sort jugaria a favor del territori. La mort de Franco el 20 de novembre de 1975 significaria, per atzar, una treva per al futur mediambiental de l’Ebre i el Delta
Tot i la oposició, el ministre havia declarat que abans del 15 d’octubre de 1975 es formalitzarien la llei junt i el pla per a permetre l’aprofitament. El president del Consell Econòmic de Catalunya exigia: “Es imprescindible aprovar el Plan de Trasvase del Ebro este mismo año”. La Diputació de Barcelona presidida pel totpoderós J. A. Samaranch pressionaria en tots els escenaris perquè la inversió s’incorporés al finançament del que havia de ser el IV Pla de Desenvolupament. La pressió cap a les comarques del sud, en un regim autoritari i centralista, degué ser molt forta. El 15 de novembre la Vanguardia anunciava en titulars: “Razonable actitud de las comarcas del Bajo Ebro ante el trasvase a la Cuenca del Pirineo Oriental”. La notícia que seguia es feia ressò, ara sí, de la claudicació i de l’acceptació per part de la Comissió de 33 entitats del Baix Ebre i Montsià del transvasament d’aigües a Barcelona, sempre que es respectessen dos condicions: que no es construís la presa de Xerta i que la canalització de la conducció es fes per l’Aldea i Camarles. Al final del combat, l’Ebre ja derrotat semblava condemnat a enviar un immens cabal cap al nord.
Això era el 15 de novembre. De nou un cop de sort jugaria a favor del territori. La mort de Franco el 20 de novembre de 1975 significaria, per atzar, una treva per al futur mediambiental de l’Ebre i el Delta. “Salvats per la campana” en l’últim instant. No seria el primer cop, com hem vist, ni tampoc seria l’últim com veurem en la següent entrega.
Àlex Farnós Bel, biòleg i museòleg
