Una de les frases més plenes de sensatesa de les darreres setmanes la vaig sentir dir a una persona amiga, tot excusant la seua presència a un sopar de Nadal: “em fa mal el cap, tinc tos i una mica de febre; no és covid, però tampoc desitjo contagiar-li a ningú”.
La clara intenció d’aquelles paraules em va portar a recordar temps enyorats en què els nostres pares o els mestres ens convidaven a ‘covar el constipat’: tres paraules concises que significaven quedar-se uns dies a casa i, a base de manta, escalfor, mel, sucs de taronja, caldet o arròs bullit, i si cal alguna aspirina, curar aquell refredat, grip o passera estacional.
Ja passava tot això. A l’escola, any si any també, era habitual arribar a veure les aules mig buides a causa de l’epidèmia de torn: els uns per haver caigut, els altres per precaució.
A primers de desembre de 2023 ja teníem un bon nombre de contagis per covid-19, uns dies després va irrompre la grip tradicional, juntament amb el refredat comú i la més recent bronquiolitis, a la que s’ajunten ara nous casos de la grip A.
Avui tot té altres noms i cognoms, però l’essencial persisteix: a primers de desembre de 2023 ja teníem un bon nombre de contagis per covid-19, uns dies després va irrompre la grip tradicional, juntament amb el refredat comú i la més recent bronquiolitis, a la que s’ajunten ara nous casos de la grip A. El fet és que portem prop de dos mesos encomanant-nos els uns als altres els nostres virus, a còpia de treballar junts, conviure, compartir transports públics, sopars, dinars i esmorzar d’empresa, abraçar-nos, besar-nos, tocar-nos, esternudar-nos, o senzillament parlar-nos. Els uns se’ls han quedat a casa, amb prova o sense, i altres han sortit a passejar i lluir el ‘gripasso’ amb la tranquil·litat de què havien donat negatiu en covid.
Hauria estat fàcil arribar a un acord, perquè les grips no distingeixen territoris, però les discrepàncies no han estat per raons sanitàries, d’interès públic, sinó altre cop perquè els uns són del partit roig, altres del blau, altres del groc o del taronja, i cadascú ha de fer veure als seus que ho fa millor que ningú.
Aquest dilluns, el Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut; els mateixos que fa dos anys es reunien per no arribar a cap acord, ara ho han tornat a fer i tampoc hi han arribat. Ha estat impossible consensuar l’obligatorietat o no obligatorietat de la mascareta als centres de salut. Hauria estat fàcil arribar a un acord, perquè les grips no distingeixen territoris, però les discrepàncies no han estat per raons sanitàries, d’interès públic, sinó altre cop perquè els uns són del partit roig, altres del blau, altres del groc o del taronja, i cadascú ha de fer veure als seus que ho fa millor que ningú. Així és la política, ara aplicada a la salut, demà a l’educació, al treball, a les pensions, a la cultura…
Per a més ‘transparència’, els membres del Consell Interterritorial, han esperat a reunir-se un cop hem passat totes les festes, tots els àpats, viatges i vacances. Ho han fet ara, quan tornem al treball, no fos cosa que qualsevol decisió es prengués abans de Reis.
Tot plegat, continua convidant al desencís, a no creure en ningú, a solucionar les coses a la manera de la saviesa popular i a sentir nostàlgia dels temps en què ens tocava ‘covar el constipat’.
Tant de bo les polítiques entorn de la salut pública tendissin a educar a les persones a saber cuidar del seu cos, a prendre consciència de no contagiar als altres quan ens trobem malament, especialment davant aquelles que tenen més risc, per edat o per malalties. Tant de bo, a banda de centrar les accions sobre l’aplicació o no de mascaretes, els polítics escoltessin també als professionals del sector, alguns dels quals es troben precisament aquests dies en procés de vaga indefinida. Si més no, tot semblaria més coherent i començaríem l’any igualment constipats però amb una mica més d’esperança.
Arturo Gaya. Periodista i músic.