En el marc d’una comunitat lingüística la unitat de la qual és conjunturalment qüestionada, els parlars de les comarques transfrontereres de la diòcesi de Tortosa mereixen una atenció destacada. Els parlars d’aquesta cruïlla interautonòmica catalanovalenciana i aragonesa conformen la varietat geogràfica tortosina. Com és sabut, la comunió o la divergència de trets lingüístics constitueix un reflex de les relacions socials i històriques entre els usuaris de les varietats lingüístiques. Unes relacions que en aquesta àrea central de l’àmbit lingüístic de la llengua catalana han estat ben fluïdes. Tanmateix, com vaig esbossar en l’article del mes passat (“Les comarques de la diòcesi de Tortosa: un espai d’acció civicoacadèmica”), la contemporaneïtat mostra unes dinàmiques centrípetes que esberlen el territori diocesà. Això és, l’esgallen identitàriament però també comunicativament. Sense anar més lluny, l’autonomització dels serveis (educatius, mèdics, administratius, etc.) ha modificat uns fluxos comunicatius, que ara mostren una feblesa intraterritorial més gran.
Si projectem una mirada històrica sobre la varietat geogràfica tortosina, de seguida ens adonem que el desacord ha presidit el debat sobre la seua delimitació i la seua filiació. La disparitat d’opinions va presidir la primera meitat del segle passat. En canvi, l’inici dels anys cinquanta determinarà un canvi de rumb substancial. Un viratge que va anar definint una nova posició consensualista que s’ha perllongat als nostres dies. Vegem-ho sumàriament.
La primera etapa, de la mà de la dialectologia i la geolingüística, aportarà informacions contradictòries fins i tot en un mateix investigador. És el cas d’Antoni Maria Alcover (1902) i de Pere Barnils, tots dos inicialment partidaris de l’adscripció valenciana d’aquest conjunt de parlars i, posteriorment, defensors d’una adscripció comuna amb l’àrea lleidatana, especialment dels parlars sud-catalans. Barnils (1913) ja anomenarà aquests parlars tortosí i el romanista Saroïhandy (1906) va ser el principal valedor d’una adscripció valenciana que anava perdent adeptes.
Intel·lectuals eminents com Antoni M. Badia i Margarit (1951) i Joan Coromines (1954) van definir la pauta interpretativa del gruix dels estudis que els van seguir. Una pauta que va catalogar la nostra cruïlla com una àrea de transició lingüística
La segona etapa va comptar amb el suport d’unes disciplines variacionistes ja sòlidament fonamentades, uns models que van tutelar un conjunt de recerques força important. El caràcter vacil·lant dels plantejaments de l’època precedent es va anar esvaint amb les aportacions de destacats investigadors. Així, intel·lectuals eminents com Antoni M. Badia i Margarit (1951) i Joan Coromines (1954) van definir la pauta interpretativa del gruix dels estudis que els van seguir. Una pauta que va catalogar la nostra cruïlla com una àrea de transició lingüística.
La consolidació d’aquest posicionament ens arriba de la mà de Joan Veny (1978), el qual en va assajar un intent de delimitació. Així, l’autor de la taxonomia classificatòria dels dialectes catalans ens va presentar una varietat, el tortosí, amb un nucli específic (Baix Ebre i Montsià) i una perifèria, que exercia de veritable transició, al nord amb el lleidatà i el ribagorçà i al sud amb el valencià septentrional. D’aquesta manera, l’adscripció valenciana dels treballs pioners quedava definitivament impugnada, restava dilucidar l’entitat geolingüística de la varietat tortosina.
Les Terres de l’Ebre, compten, doncs, amb una constel·lació de treballs que constitueixen veritables microatles geolingüístics del conjunt de parlars de la varietat tortosina parlada a terres catalanes
Sota el mestratge de Veny, ja al tombant del mil·lenni, diversos treballs s’han ocupat de la caracterització geolingüística del territori. En destacaré un parell, originàriament tesis doctorals, el de Pere Navarro (1996), sobre els parlars de la Terra Alta, i el de Lluís Gimeno (1994), sobre els parlars del nord de la demarcació castellonenca. Al seu torn el professor Navarro (URV) ha impulsat tesis doctorals que han anat fent el seu curs i ens han aportaran informacions valuosíssimes sobre els parlars en qüestió. De la mà del professor Navarro, Olga Cubells (2005) i Carles Castellà (2020) s’han ocupat dels parlars de la Ribera d’Ebre i del Baix Ebre. D’altra banda, Àngela Buj (2019), tutoritzada pel professor de la Universitat de València Emili Casanova, ha centrat el seu treball en la comarca del Montsià. Les Terres de l’Ebre, compten, doncs, amb una constel·lació de treballs que constitueixen veritables microatles geolingüístics del conjunt de parlars de la varietat tortosina parlada a terres catalanes. Contràriament, el nord valencià i les comarques del Baix Aragó requereixen actualitzacions geolingüístiques com les acabades d’esmentar. Em consta que s’hi està treballant.
La consideració tortosina dels parlars del nord valencià, tot i el consens acadèmic sobre la qüestió, continua batallant amb la percepció de frontera lingüística que es deriva de la frontera administrativa entre Catalunya i el País Valencià. Des d’una perspectiva lingüística la transició amb el valencià estricte té en el Baix Maestrat la comarca nord-valenciana que participa de més trets tortosins. I el parlar d’Alcalà de Xivert, població situada a l’extrem sud de la comarca esmentada, estableix un límit simbòlic ja que és dipositari d’un tret lingüístic, la pronúncia de la r final dels infinitius i d’alguns substantitus (canta[r] i rome[r]). Es tracta d’una característica que esdevé un estereotip identificador de la varietat valenciana. Un límit, però, ben relatiu perquè passa per alt la vigència a l’esmentada localitat -encara que amb recessió- de trets del català nord-occidental tan rellevants com l’article masculí lo (lo cotxe) o els subjuntius amb /o/ desinencial (volen que canto).
L’investigador castellonenc considera que el tortosí té prou trets rellevants per ser considerat un dialecte del català occidental del mateix rang que el català nord-occidental i el valencià
D’altra banda, en la deliberació sobre l’entitat del tortosí no puc deixar d’esmentar l’aportació de Lluís Gimeno. L’investigador castellonenc considera que el tortosí té prou trets rellevants per ser considerat un dialecte del català occidental del mateix rang que el català nord-occidental i el valencià i en proposa una divisió interna en tortosí septentrional i tortosí meridional. Avui en dia, la posició majoritària encara defineix el tortosí com un subdialecte del català nord-occidental. Siga com siga, ens trobem davant d’una confluència de trets, sovint inestable, compartits ara amb l’àrea valenciana, ara amb la lleidatana. L’exclusivitat tortosina és molt escassa i l’hauríem de cercar en un grapat de lèxic patrimonial i una forta tendència a la velarització de les formes de subjuntiu.
Avui des d’aquesta transgressió dels límits administratius, la varietat geogràfica tortosina esdevé el garant més irrefutable de la unitat de la llengua catalana. Una unitat que, com certifica la frase, abraça el territori que va “de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó” (o a l’Alguer, segons una altra versió).