Quan Louis de Montesquieu va escriure «De l’esprit des lois» (1748), on exposa el principi de separació de poders entre legislatiu, executiu i judicial, tret d’Anglaterra a Europa governaven les monarquies absolutes; totes les funcions que ell disecciona estaven personificades en la figura del Rei. La teoria de la separació de poders respon a la reacció davant l’abús del poder absolut i no consagra la independència del parlament i els tribunals que sotmet a l’autoritat última del Rei al que considera continua sent el centre de l’autoritat. Va ser la revolució francesa la que va superar la el moviment aristocràtic de la il·lustració -Rousseau i Montesquieu- establint el principi de Sobirania Popular consagrada a la «Déclaration des droits de l’homme et du citoyen» (1789).
És un arcaisme parlar dels tres poders del l’Estat perquè pròpiament només hi ha un poder: el que exerceix el poble per mitjà del Parlament
Des d’aleshores va quedar establert, amb els alts i baixos de l’evolució històrica, que l’únic poder és el que deriva del poble expressat a les eleccions; durant més d’un segle limitadament censitàries, després solament masculines i al final plenament democràtiques (a Espanya des de la constitució republicana de 1931). A les eleccions s’escullen els que han de representar el conjunt del poble (la nació) mitjançant una assemblea de delegats (Congrés dels Diputats, Parlament, Cambra de representants…). A ells correspondrà no només elaborar les lleis que han de regir el país si no controlar per a que tots els àmbits de la vida col·lectiva responguin als principis democràtics. Fins i tot l’actual Constitució espanyola de 1978, tant enaltida des de la dreta, estableix al seu article 1.2 que la sobirania resideix en el poble, del qual emanen tots els poders de l’Estat. En conseqüència, amb rigor democràtic, és un arcaisme parlar dels tres poders del l’Estat perquè pròpiament només hi ha un poder: el que exerceix el poble per mitjà del Parlament.
A una societat plenament democràtica, la justícia és un servei com ho són l’ensenyament, la sanitat, la policia o la defensa, entre altres, com també ho és el govern o executiu. En cap cas són poders autònoms en si mateixos sinó derivats d’un únic poder. El poder sobirà, que com a tal té el dret suprem i també l’obligació de controlar-los i corregir-los si és el cas. És per tant antidemocràtica l’obsessió de la cúpula directiva de la justícia espanyola de negar-se a ser controlats pel Congrés dels Diputats com ho és el govern setmana rere setmana.
La justícia no fa les lleis, simplement les aplica, això sí, amb plena autonomia dins dels seus àmbit d’independència
Fins fa ben pocs anys als alts nivells de la societat espanyola predominaven les castes professionals sovint vinculats a la procedència familiar. Per accedir a determinades professions era necessari pertànyer a una família adinerada i situada als escalafons més alts, ateses les dificultats per assolir els nivells de formació o acreditació necessaris (sempre amb comptades excepcions, sigui dit). El resultat era que sovint els metges eren fills de metges, els notaris fills de notaris i especialment els militars fills de militars i els jutges fills de jutges. Eren les classes tancades, les elits que dominaven el país. Afortunadament l’accés generalitzat a la universitat i l’evolució social ha anat corregint aquesta situació i aquestes professions han abandonat l’esperit de procedència però no del tot. En determinats àmbits, especialment als esglaons superiors, continua havent consciència de classe privilegiada que, al preu que sigui, volen mantenir el rol social de superioritat que tenen atribuït.
Cap poder pot existir al marge dels processos democràtics per a la seva constitució. La justícia no fa les lleis, simplement les aplica, això sí, amb plena autonomia dins dels seus àmbit d’independència. No és un poder, és un servei sotmès al poder superior. Exigir continuar tenint un poder propi, al nivell del poder representatiu-legislatiu, és una perversió i alhora un perill que caldrà combatre amb fermesa per garantir la democràcia popular. Parlar amb rigor doctrinal dels tres poders de Montesquieu a aquestes alçades de l’evolució de la humanitat és solament una figura retòrica
3
