Em trobo en ple mes de novembre i sembla que l’estiu encara no vol dir adeu. Sandàlies, màniga lleugera i, de sobte, les presses del Nadal. Aixeco el cap i, d’un dia a l’altre, la ciutat està plena de llums i les botigues farcides de torrons. Em nego a comprar torrons en sandàlies!. Quina mania d’accelerar el temps, com si no passés ja prou ràpid!
Recordo que fa un bon grapat d’anys, em vaig sorprendre en veure el pessebre que havien fet al col·legi dels meus fills. Una cova amb un estel, dins, ben posats en triangle, una girafa, un lleó i un elefant. Era la llavor d’allò que serien després els pessebres de la plaça Sant Jaume? I és que, tot i ser públic, amb bons mestres i en ple eixample barceloní, el nostre col·legi era tan inclusiu que celebrava el Nadal sense cap símbol tradicional. Es cantaven nadales, però sense nens Jesús ni naixements. I això que la majoria de famílies era benestant i el percentatge de nens vinguts de fora era baixíssim, inferior a la mitjana.
Nadal per a molts s’ha quedat com l’època de les vacances d’hivern
Què ens ha quedat del Nadal tradicional? Què celebrem al Nadal? És tot un muntatge comercial? El solstici d’hivern com a festa pagana?
Quina mania de desvirtuar les coses amb el pretext del respecte i de la inclusivitat! Volem celebrar el Nadal, però modificant-lo, sense que quedi res del seu origen. Així, segurament, Nadal per a molts s’ha quedat com l’època de les vacances d’hivern. I és veritat que les principals festes cristianes es van situar en períodes temporals ben definits, a l’hivern (Nadal), primavera (Pasqua), estiu (San Joan) i a la tardor celebrem Tots Sants. D’aquesta manera, les gaudim en períodes vacacionals, ben distribuïts per descansar trimestralment.
Si assumim això, llavors no se celebraria res especial, i no estaria justificat felicitar-nos, ni comprar regals, ni fer menjars especials. I és sabut, que els llums de Nadal estan posats estratègicament, no per fer més lluminosos els nostres pobles i ciutats, ni tan sols per fer-los més bonics. Són perquè recordem que és l’hora de la febre consumista. Algú ha pensat si això respecta les classes menys afavorides? Aquest sentit del Nadal és inclusiu? O només és per als que tenen recursos econòmics?.
Personalment, sempre he pensat que el Nadal és per als nens. Quan et fas gran, entres en les contradiccions que poden portar-te una sensació ambivalent. I si hagués de donar-li un sentit, que per a mi es manté, seria el de la trobada familiar. I aquí també entraríem en polèmiques. La meva és una família clan, que som feliços només d’estar junts. Per a nosaltres el Nadal és una magnífica oportunitat de reunir-nos tots. Però què passa amb les famílies no ben avingudes? De què parlen aquells cunyats que no es porten be? Conec gent per a qui els menjars de Nadal són un suplici, una obligació desagradable.
I no parlem de quan, dins d’aquestes trobades, falten persones estimades. Recordo el primer Nadal que va faltar la mare. No sabíem com omplir el forat a taula. Començàvem a donar la volta a la taula per dissimular, fins que un petit es va seure al lloc que normalment ocupava. Altra vegada, els xiquets. Ells són l’esperit del Nadal.
Segurament, per a més d’una família, també aquest serà el primer Nadal sense un ser estimat, i serà trist i melancòlic. Hi ha famílies que opten per sortir de casa, per canviar de decorat, per fugir del Nadal.
I per a més inri, el Nadal és cruel amb les persones soles, sense recursos, sense suport familiar. Quan sembla que és obligatori reunir-se, menjar bons tiberis i estar acompanyat, elles senten més que mai la soledat com una llosa. Algú ha pensat si som també inclusius amb aquestes persones?
A la meva taula de Nadal, el primer tema de conversa és sempre el mateix: com ha quedat de gustosa aquest any la sopa de galets
Estic segura que si féssim una enquesta, la gent es distribuiria a parts iguals entre defensors i detractors del Nadal, perquè essent originàriament un motiu de joia, l’hem derivat en un seguit d’obligacions que no tenen res a veure amb el Nadal tradicional.
Personalment, m’agrada el Nadal amb betlems amb nen Jesús, nadales on els pastorets mengen ous i botifarra, i, amb la meva família, menjar escudella i carn d’olla. A la meva taula de Nadal, el primer tema de conversa és sempre el mateix: com ha quedat de gustosa aquest any la sopa de galets. Des que falta ma mare, sempre intento retrobar el gust de la seva. Mai ho he aconseguit, però al menys m’hi esforço al màxim. Mentre el meus germans riuen fent petits moviments espasmòdics amb les espatlles, els meus fills observen sense perdre’s res. No es pot demanar més. Un Nadal com cal.