Hem arribat al teatre a les cinc o’clock. El tècnic ens fa saber que han rebut correctament el rider i que ja podem muntar el backline i deixar el merchandising al hall. Tot seguit, em pregunta si els in-ears els portem natros i si li puc facilitar el setlist.
Com que ha degut notar que faig mala cara, m’aclareix els termes i em diu que els in-ears són els auriculars i el setlist el repertori o la llista de cançons, fet que li agraeixo amb mig somriure com volent dir-li que ja ho sabia però que em sembla molt millor així.
M’ha paregut prou jove, i per això no he gosat explicar-li que jo soc més del francès, d’un temps en què estudiàvem nous idiomes per entendre’ns amb el veí més proper i no per sotmetre’ns a la llengua de l’Imperi.
La noia del Decathlon em va haver d’orientar per trobar unes sabates de córrer. “Ves on diu ‘running’, darrere del ‘fitness’”, em va dir molt amablement
Ahir, la noia del Decathlon em va haver d’orientar per trobar unes sabates de córrer. “Ves on diu running, darrere del fitness”, em va dir molt amablement. Aquesta mateixa tarda hem fet el check-in al budget on dormirem avui i, tot just abans de sortir cap al teatre, he fet un phoner amb una ràdio comarcal per penjar en un podcast. Hem menjat en un fast-food per poder arribar a temps i en acabar el concert ens caldrà anar a un food truck perquè avui resulta que és Black Friday i tot està absolutament full.
Em pregunto què és allò que no hem fet bé per arribar a aquesta situació de, per dir-ho en bones paraules, poca-soltada. Precisament vivim en un país amb una alta consciència de defensa de la llengua com a element essencial de la nostra cultura. I no ho hem fet tan malament: a la meua ciutat, és habitual veure com xiquets marroquins, pakistanesos o romanesos parlen entre ells en tortosí; el propietari del basar xinès em diu moltes gràcies i la caixera portuguesa del supermercat em desitja sempre que tingui un bon dia. El policia es dirigeix als vianants amb un perfecte català de l’Ebre i també tinc un amic algerià que em crida ‘Xeic!’ per saludar-me quan em troba pel carrer.
Penso que a casa, a l’escola, al carrer i fins i tot en molts organismes públics estem fent bé les coses. El problema és que a la tele ens parlen de ‘streaming’, de ‘coaching’, d’’influencers’, d’’halloween’ i de ‘prime time’…
Penso que a casa, a l’escola, al carrer i fins i tot en molts organismes públics estem fent bé les coses. El problema és que a la tele ens parlen de streaming, de coaching, d’influencers, d’halloween i de prime time, de tal manera que es fa difícil contrarestar tals efectes per més que intentem seguir els més benintencionats consells per la preservació de la nostra llengua o llengües maternes.
Acostumo a seguir aquella recomanació de respondre en català quan algú et parla en castellà i si a la segona vegada veus que no t’entenen fer-ho aleshores en el seu idioma. Em sembla un bon suggeriment que combina a la vegada amabilitat amb voluntat que les persones nouvingudes aprenguin la llengua del lloc on viuen.
Ara bé, què és el que cal fer quan veus que una persona a qui se li suposa nivell superior de català et proposa de fer un workshop en lloc d’un taller o et pregunta si ets freelance en comptes d’autònom, per més que la imposició d’aquest terme pugui acabar embotint-lo al diccionari abans que altres paraules ben nostrades?
Existeix algun telèfon de la llengua en casos com aquest?
Arturo Gaya. Periodista i músic.
