Ja s’ha pactat el nou govern. Els partits d’esquerres amb el suport dels independentistes i nacionalistes han evitat la disbauxa d’un govern de la dreta i la ultradreta que està ensenyant les urpes filo-feixistes allí on governa, S’ha pactat a partir, entre altres, de dues demandes polítiques substancials: l’amnistia i el reconeixement del fet nacional. La primera no ha estat fàcil, pel rebot del PP i els seus acòlits a la judicatura. La segona serà més difícil. Al regne d’Espanya, amb excepció del País Basc i Catalunya, hi ha un sentiment molt arrelat en defensa de la unitat de la nació espanyola que, a més a més, s’identifica majoritàriament amb la monarquia borbònica.
L’argument dominant al conjunt de l’Estat és que qualsevol votació sobre el tema no s’ha de limitar a les anomenades nacionalitats històriques sinó que ha d’aplegar al conjunt d’Espanya perquè afecta a la sobirania nacional i per tant a tots. Si analitzem les coses des del seu punt de vista –és a dir, des de la major part dels territoris que configuren l’Estat (Andalusia, Extremadura, Aragó, Castelles, Astúries.….)– potser pensarem que tenen raó. Fins i tot els partits d’esquerres (el PSOE i els descendents de l’històric PCE), malgrat el recent pacte in extremis, són contraris a que hi hagi un plebiscit a Catalunya.
Difícilment l’Espanya profunda deixarà que Catalunya se separe amb un acte unilateral
Hi ha una dependència històrica de Catalunya amb Espanya, arrelada en el temps, que no es una anècdota ni una qüestió marginal. Catalunya està vinculada a Castella-Espanya des de principis del segle XV, amb la submissió de la Corona d’Aragó al regne de Castella el que amb els Àustries anomenaren monarquia hispànica i aboca en la desfeta borbònica. No són quatre dies; no comença el 1714. Tot plegat ha anat arrelant i deixant petjada amb la massiva arribada d’emigrants després de la darrera guerra Civil que molts, en part, es continuen considerant dels seus orígens espanyols.
Difícilment l’Espanya profunda deixarà que Catalunya se separe amb un acte unilateral. No ho farà. Tampoc, per molt que es vulgui amagar, el govern espanyol acceptarà un referèndum d’autodeterminació. El PSOE és un partit nacionalista espanyol. Farà el que calgui per negociar una votació favorable, però mai un plebiscit independentista a Catalunya; si arriba el moment aplicara de nou el 155. Per a Catalunya, una nova frustració.
Tal vegada la solució estaria en que tothom pugui manifestar-se sobre si consideren o no que el seu territori és una realitat nacional
Tal vegada la solució estaria en articular una tercera via. Una consulta generalitzada a tot Espanya. Preguntar a tots els espanyols, no pel futur de Catalunya sinó pel del seu territori, per la seva Comunitat. Fer la mateixa pregunta a tots. Que els aragonesos, valencians, castellans, andalusos, gallecs, asturians …, i també catalans, responguin a una mena d’enquesta oficial i formal promoguda per l’Estat des del Congrés dels Diputats, d’acord amb l’actual Constitució, sobre la seva condició com a col·lectivitat. Que tothom pugui manifestar-se sobre si consideren o no que el seu territori és una realitat nacional amb el que això comporta per decidir el seu futur polític i institucional. Afegir a la pregunta totes les concrecions que es vulguin: mínim de participació per ser acceptat, mínim de respostes positives, fins i tot afegir que els resultats tinguin valor constitucional… Tot un horitzó per a negociar.
Els resultats serien del tot aclaridors. Se sabria realment quins territoris es consideren una nació. Obririen les portes, a aquelles col·lectivitats on els resultats foren positius, per definir un nou horitzó que en cap cas podria ser considerat exclusiu ni excloent o trencador atès que tot Espanya hauria participat en el procés i pogut manifestar la seva identitat. L’any 2024 hi haurà les eleccions al Parlament Europeu, seria l’ocasió d’afegir una segona urna de votació per formalitzar la pregunta.