“He cogido la historia de la caceria franquista porque es muy divertida, no porque sea una imagen del regimen pasado (…) en todo caso, sería una reflexión sobre la corrupción del poder. Pero no del poder franquista, sinó de todo poder”. Jose Luis Garcia Berlanga.
Personatges com els “Canivells” i els “Leguineches” de la pel·lícula van descobrir el delta de l’Ebre com a zona de caça, desplaçant en interès l’Albufera de Valencia o el delta de Llobregat, a partir de l’entrada en funcionament del ferrocarril a finals del dinou. De primeres va ser l’illa de Buda la que va atreure a membres de l’aristocràcia, l’alta burgesia, magistrats i càrrecs públics com eren el comandant de Marina o el governador de la província. Però ben aviat un club selecte de notables barcelonins es va fixar en l’Encanyissada.
Els contactes directes amb la cort, per la seva afiliació monàrquica, els van servir per tramar un pla per a fer-se amb l’exclusiva. Alguns d’ells venien caçant de feia anys a Buda però, bé pel canvi de propietat o per considerar que l’Estany era un lloc millor, van aconseguir que l’Estat atorgués de forma instrumental l’explotació cinegètica a la Societat de Pescadors de Sant Pere el 1926, i que aquesta entitat els hi arrendes directament. L’ajuntament d’Amposta va traslladar la seva protesta com a perjudicat en considerar que la llacuna formava part històricament dels seus comunals. Els ministeris de Marina i de Foment van decantar-se en favor dels pescadors i van establir una reduïda compensació per al municipi. Els beneficiaris, per mig d’una societat que tenia els mateixos guardes i el mateix president que abans quan caçaven a Buda, van inaugurar temporada i Casa a la tardor de 1927. En agraïment pels favors van convidar al ministre de Foment, el comte de Guadalhorce, i en anys successius a un secretari del ministeri i al germà del ministre.
Tots ells procedien de les elits econòmiques i dirigents catalanes, i s’alternaven a les juntes de Foment del Treball, el Cercle del Liceu, el Reial Club de Polo o el Circulo Ecuestre. Any rere any els seus noms apareixen en la premsa local i nacional amb motiu de les tirades programades d’octubre a març. Sovint viatgen acompanyats de convidats il·lustres i a part de caçar es permetien gaudir de la llenceria fina i de l’alta gastronomia, sense desatendre el tràfic d’influències. El nombre i el destí de les peces era el de menys, i habitualment els centenars o milers d’ànecs i fotges abatuts en cada estada anaven a parar als asils de pobres i ancians de Jesús, Tortosa o Tarragona. Els jornalers i caçadors autòctons que els assistien com a “secretaris”, reproduint escenes de submissió pròpies de “Los Santos Inocentes”, podien arreplegar alguns animals abandonats després de cada escabetxina feta pels tiradors.
Mai una representació tant destacada del poder barceloní s’ha interessat al llarg de tant temps per alguna cosa de les nostres terres
Fem un incís. Mai una representació tant destacada del poder barceloní s’ha interessat al llarg de tant temps per alguna cosa de les nostres terres. Ni quan el poderós Samaranch des de la Diputació de Barcelona pretenia aconseguir un volum d’aigua transvasada equivalent a la suma dels dos canals de reg. Certament dos activitats clarament extractives, en un cas, caçar i divertir-se, en l’altre, emportar-se l’aigua de l’Ebre.
El 1933 la Vanguardia reproduïa la crònica d’una excursió d’una colla de planers, als quals el guarda havia ensenyat la Casa de Fusta. El corresponsal transcrivia els noms que figuraven en la porta de cada habitació: 1. Luís Pons; 3. Joaquín Carreres; 5. Manuel Bertrand; 6. Jose Maria de Albert, baró de Terrades; 7. José M. Blanch; 8. Joaquín de Sentmenat, marqués de Sentmenat; 9. Javier Girona; 10. Luís Girona; 11. Eusebio López, marques de Lamadrid; 12. Baró de Terrades; 13. Ricardo Torres “Bombita”; 14. Luís Satrustegui; i 15. Jaime Baladia. Poc abans, el 1931 la premsa s’havia fet ressò de la intenció de les classes populars d’Amposta d’ocupar el llac. El 1934 el consistori presentava noves al·legacions per a que el Govern anul·lés la concessió i, finalment, el 1936 col·lectivitzava directament els estanys.
En acabar la guerra civil, tornarien els privilegis. El germà de l’anterior ministre de Foment estava al capdavant del ministeri que dirigia l’agricultura i la caça, i de nou els sinyors podien recuperar el monopoli. L’any 1946 s’acabaria la concessió que tenien els pescadors, i l’Estat administraria directament l’aprofitament. Però l’abús continuaria. Del 1947 al 1952 el club dels senyors va aconseguir l’adjudicació per mig d’una subhasta amanyada. Del 1963 al 1966 es va fixar, en teoria, un període de transició com a compensació de les inversions que havien realitzat pel seu compte. El període de gracia es va allargar encara deu anys més fins la mort de Franco el 1975. Mentre a la revista Amposta, l’opinió local mostrava el seu descontentament amb els titulars “15 Escopetas pueden contra 10.000” o “La distribución de tiradas en las lagunas no es justa”. El cas és que, transcorreguts cinquanta anys d’una concessió arbitraria, l’ICONA no mostrava cap empatia amb l’entorn local i l’accés a l’aprofitament cinegètic de l’Encanyissada seguia essent motiu de controvèrsia.
Es podria pensar que la corrupció basada en “el compadreo” era una pràctica de les dretes monàrquiques o franquistes, i creure que s’acabaria amb l’arribada de la democràcia
Les connexions de la pel·lícula amb les Terres de l’Ebre són sinuoses. El director valencià havia seleccionat a Francis Franco com a assessor del rodatge de l’Escopeta Nacional, per la seva experiència en aquests afers. L’any 1977, mentre Berlanga estava ocupat amb la filmació, el net del dictador va ser detingut per caçar furtivament als Ports. Quan els guardes li van donar l’alto, va abandonar el cotxe després d’haver pinxat i va fugir de nit caminant més de vint quilometres camp a través. Amagat i cagat de temor, quan dos anys abans podia caçar el que vulgues, on vulgues. El jutjat de Tortosa el va condemnar el 1978, just quan s’estrenava el llargmetratge.
I el poder també s’encarrega de demostrar amb la persecució i la caça la seva força sobre la resta de sers vius, també de persones
Algú potser es quedarà amb l’anècdota. Fa poc temps, l’any 2019, l’Oficina Antifrau de Catalunya iniciava un cicle de Cinefòrum amb la pel·lícula de Berlanga. Es podria pensar que la corrupció basada en “el compadreo” era una pràctica de les dretes monàrquiques o franquistes, i creure que s’acabaria amb l’arribada de la democràcia. Qui ho cregués pot recordar la cita inicial sobre la corrupció de “todo poder”, i en les darreres dècades ho haurà pogut observar abastament en actituds i practiques de tots els colors. I el poder també s’encarrega de demostrar amb la persecució i la caça la seva força sobre la resta de sers vius, també de persones. Ho deixem aquí.