Un edifici poden ser quatre parets gèlides per on rellisqui la memòria o una caixa càlida que emmagatzema records. Aquest darrer és el cas de l’antic Convent de les Germanes Trinitàries de Sant Jaume d’Enveja, que ha deixat empremta gràcies a les seves activitats com a col·legi i derivades en gairebé totes les generacions durant els darrers 80 anys. «Sense ser-ho, per a nosaltres és un patrimoni», reconeix l’alcaldessa, Teresa Solsona. I aquest dilluns es va donar el pas definitiu per a garantir la seva conservació. «Amb l’anterior alcalde ja s’havia habilitat una part de l’immoble per ubicar-hi el Centre de Dia. La resta es va cedir per a Cáritas. Ara bé, amb el pas del temps l’edifici s’ha deteriorat, i si bé en l’anterior mandat també es van demanar ajuts per poder comprar-lo -finalment denegats perquè no era de propietat municipal-, quan vaig entrar com alcaldessa vaig evidenciar que la situació era preocupant». El següent pas va ser «parlar directament amb les religioses i fer-lis veure que no els hi podíem fer una oferta de compra perquè hi ha més a gastar que una altra cosa. Elles reconeixien que no podien fer front al cost de la rehabilitació, i per això al final vam trobar una solució».
La sortida va arribar en forma de «donació», que s’ha fet efectiva aquest dilluns. «A l’acord hi figura una clàusula segons la qual l’únic ús que es pot donar a l’immoble és el de de serveis socials. I nosaltres hi estem completament d’acord», confirma Solsona. «A partir d’ara el que farem és un projecte de rehabilitació i peritar-ne els costos. No podem pensar en cap ús concret encara», admet. La intenció és que les obres es puguin fer per fases, mentre es mantenen les activitats actuals sense canvis. El primer pas seria arranjar la teulada per impedir les gotellades, tenint en compte que la humitat és la pitjor enemiga d’un edifici vell i mal conservat. Posteriorment seria el torn de les habitacions de les monges al pis superior, respectant la distribució actual.
Ara bé, i el propòsit a llarg termini? L’alcaldessa posa damunt la taula una opció, que passa per l’ampliació de l’activitat del Centre de Dia. «Ja ens queda menut -apunta- i seria important poder garantir que doni servei també els caps de setmana, perquè els usuaris no hagin de desplaçar-se fins a Deltebre com ara». La inversió és alta. I per això l’alcaldessa es mostra disposada a involucrar administracions superiors com la Diputació. De cara a aplanar el camí, i precisar les líníes d’ajut a les quals acollir-se, «vull garantir amb papers que l’antic convent sigui considerat com a edifici cultural, categoria en la qual únicament hi entra ara com ara l’església».
La pregunta de si paga la pena tant d’esforç es respon per si sola quan s’invoca a la memòria col·lectiva del poble. «Quan l’ordre va arribar aquí fa 80 anys ho va fer amb 17 o 18 monges, el que era llavors una presència inusual en els pobles del Delta, i amb un col·legi d’una magnitud desconeguda . I ara que es parla tant d’activitats extraescolars -comenta Solsona-, l’oferta s’estenia ja en aquells temps a tasques de casa, activitats de música i de teatre (d’on s’ha derivat la forta afició per aquest art vigent al poble) i classes de pintura. Poques cases del poble no tenen un dibuix fet llavors». Una fàbrica de records de la qual la mateixa alcaldessa no és aliena: «Jo vaig ser una alumna normal, però la meva mare hi estava molt implicada i va donar classe als parvulets. Ella també va ser-ne alumna i era molt estimada per les monges. I a mi el que més m’agradava era anar als assajos de teatre dels grans. Com em sabia els papers de tots, me’n reia quan s’equivocaven en alguna frase. I malgrat tot, al final el teatre no em va tirar, com sí que ho va fer amb la meva germana», explica amb un somriure melangiós.
