Aquesta setmana s’han enterrat, definitivament, les opcions perquè Catalunya siga un país independent. Si no per a sempre, si per moltes dècades en endavant. Allò que va començar el 2010 reclamant el dret a decidir, ha tingut recorregut fins a l’any 2023, quan els dos principals partits independentistes que van liderar el procés fusionant-se en candidatura única, han tornat a signar la paternitat de la Constitució de 1978. A canvi, bàsicament, d’aplicar la llei d’amnistia, i amb l’esperança de reformar l’Estat integrant-se a una nova majoria parlamentària al Congrés. Una majoria plural que seria bo que durés, com a mínim, dos legislatures, i millor si són tres. El temps que necessita Espanya per regenerar-se i passar pàgina a l’elitisme franquista que encara perdura en massa estaments, especialment al d’un poder judicial que reclama a crits la seua catarsi.
Que el PSC-PSOE, ERC i Junts per Catalunya, siguen ara partits clau a Madrid ens pot obrir moltes portes, ja que representen pràcticament el cent per cent del múscul polític territorial
Per a les Terres de l’Ebre, però, el panorama polític que s’obre és molt positiu. L’extrema dreta té presència zero al territori (VOX i Ciutadans són inexistents), i el Partit Popular suma tres regidors. Que el PSC-PSOE, ERC i Junts per Catalunya, siguen ara partits clau a Madrid ens pot obrir moltes portes, ja que representen pràcticament el cent per cent del múscul polític territorial. Estem davant de grans oportunitats reals per al creixement del territori, i no es poden desaprofitar. I si els puristes o nostàlgics creuen que aquest pacte de supervivència ha estat un error, que revisen la història i analitzen millor la conjuntura. S’adonaran que s’ha emprès el millor camí possible, ja que l’evolució i el progrès no espera ningú.
Però no podem passar per alt el que ha passat aquesta setmana, una mena “d’alzamiento nacional” que recordava l’ambient del 1936. L’extrema dreta ha tingut la seua setmana de glòria i a més ha qualificat els pactes polítics dels adversaris de “dictadura”. Per dir que les mesures de gràcia que donen sentit a un Estat de dret, anul·len l’Estat de dret. I fins i tot per bloquejar barroerament, des de la ràbia i la fòbia més irracional, les institucions, fent un ús infantil-revengista del que hauria de ser, només, política. I tot plegat, per amagar la incapacitat de no aconseguir sumar majories de govern, o de no tenir -cal tornar a recordar-ho- un projecte per a Catalunya, ara per ara el 20 % del producte interior brut del mateix estat que proclamen defensar. Davant la pitjor ‘España’ a la que li hem vist la pitjor cara aquesta setmana, recomanem que vagin uns anys a reflexionar.
Però anem per feina, que allò que més ens interessa és el futur dels ciutadans de les Terres de l’Ebre, regió històricament desafavorida que comença a tenir motius per a l’esperança. Per començar, cal estar atents a com es reedita la comissió bipartida Estat-Generalitat, promoguda pel govern d’ERC. Si el cap provincial de Costes continua sent ebrenc, ja no hi ha excusa per esperar el Pla Integral del Delta i per començar a posar dragues a la costa que defensen el manteniment del territori tal com està ara, si més no.
També s’obre una oportunitat per al polígon Catalunya Sud. La connexió ferroviària amb el Corredor del Mediterrani i l’estació intermodal probablement no es podran deixar resolts el 2024, però sí que es pot fer en quatre anys més si es posa com a prioritat dels dos governs. I així hauria de ser perquè hi ha més sis-centes hectàrees de nou sòl industrial a l’Aldea i Tortosa. I si de reclamar recursos a l’Estat es tracta, per què no demanar també que l’Estat faça encara més gran la partida del Fons Nuclear, només finançada amb els pressupostos de la Generalitat? Segur que llavors tot seria millor i més ràpid, ja que la responsabilitat de planificar el futur post-nuclear correspon a l’Estat.
Cal marcar ja una carta clau: què diran els programes de cada partit polític en relació a la Vegueria de les Terres de l’Ebre?
Per cert, com que la política és tan complexa, no podem conformar-nos en aquest nou pacte de majories, amb un 51% a l’Estat, i un 99% a les Terres de l’Ebre. En poc més d’un any, tornarà a haver-hi eleccions al Parlament, i la cursa per la presidència de la Generalitat entre els tres socis estratègics, serà altre cop ferotge. Però mirant sempre per allò que pot ser millor per a les Terres de l’Ebre, cal marcar ja una carta clau: què diran els programes de cada partit polític en relació a la Vegueria de les Terres de l’Ebre? Per al PSC, històricament, sempre ha estat una prioritat. Per a Junts x CAT, és la segona fase de la descentralització administrativa que van protagonitzar el 2001. I per a ERC, només li cal treure la pols a les lleis ja redactades i que va castrar el Tribunal Constitucional en retallar l’Estatut de Miravet. Els ciutadans de les Terres de l’Ebre faran bé de mirar amb lupa què diu cada partit en relació al que seria el bateig polític, i una palanca definitiva cap al desenvolupament, ara sense el problema de que l’Estat i la Generalitat no estan en sitonia.