Avui m’ha tornat a passar. I no podré amagar el somriure tantes vegades com es torni a repetir la situació. He anat per faena a Barcelona i, en acabar, algú m’ha preguntat molt amablement si me’n torno cap allà baix. La interpel·lació sol tindre sempre un to afectuós o fins i tot d’admiració per l’esforç que em tocarà fer o el llarg viatge que em queda per davant: -ara te’n tornes cap allà baix?
Els tranquil·litzo dient que només serà una hora i mitja d’autopista, poc més de dos horetes en tren i que es reduiran ara quan ens facin el traspàs de rodalies (aquí hi ha una rialla d’incredulitat més general).
Afegeixo que al, cap i a la fi, allí és també on visc, on tinc la família i el treball habitual; i que prefereixo dormir ja a casa abans que quedar-me a Barcelona, buscar un allotjament, gastar més diners… Tot plegat, la conversa col·loquial entre un ebrenc acostumat a haver d’anar a la capital per qualsevol cosa i algú de la gran metròpoli, per a qui el sud del país queda molt lluny. Si més no, molt més lluny que la Costa Brava, Andorra o la Vall d’Aran.
I el més bonic de tot és que, de resultes d’això, natros n’hem acabat fent cançons, samarretes, etiquetes adhesives i imants de nevera amb la llegenda “Soc d’allà baix”
Com sempre, acabem bromejant amb aquella frase que diu que està molt més lluny l’Ebre de Barcelona que Barcelona de l’Ebre. I el més bonic de tot és que, de resultes d’això, natros n’hem acabat fent cançons, samarretes, etiquetes adhesives i imants de nevera amb la llegenda “Soc d’allà baix”: un eslògan identitari creat espontàniament des de Barcelona i que ha estat aprofitat amb gràcia i encert per la gent del sud.
L’expressió “Allà baix” com identificatiu del nostre territori. Hauria acabat imposant-se si no fos perquè en tenim una altra també molt poderosa i igualment nascuda des del teixit social: la DO Terres de l’Ebre, tal com es coneix actualment a tots els efectes legals, públics i administratius al conjunt de les quatre comarques meridionals de Catalunya: el Baix Ebre, el Montsià, la Terra Alta i la Ribera d’Ebre.
Una novel·la de Sebastià Juan Arbó l’any 1932, un poema de Jaume Rocamora l’any 1969, la capçalera fundacional de ‘L’Ebre Informes’ de Josep Bayerri l’any 1978 són precedents significatius i essencials en la incorporació del concepte Terres de l’Ebre
L’antiga reivindicació d’assolir un reconeixement i una identitat pròpia, diferenciada de Tarragona, ha hagut de passar per proclamar manifestament la nostra catalanitat, sobreposant-nos a lemes primoriveristes i tardofranquistes, com “ni catalans ni valencians” o “la quinta província”, i treballar per la construcció d’un territori fort i unit. És així com va nàixer la denominació Terres de l’Ebre.
Una novel·la de Sebastià Juan Arbó l’any 1932, un poema de Jaume Rocamora l’any 1969, la capçalera fundacional de L’Ebre Informes de Josep Bayerri l’any 1978 són precedents significatius i essencials en la incorporació del concepte Terres de l’Ebre. No va ser cap estament públic qui el va crear, sinó els escriptors, els poetes, els periodistes i finalment el conjunt de l’activisme sociocultural, abans d’acabar sent assumit per l’Administració.
És per això que un eslògan com “Soc d’allà baix”, una denominació com “Terres de l’Ebre” o tantes cançons populars convertides en himnes assoleixen aquesta força que mai tindrà res que pervingui des de l’oficialitat: senzillament perquè han nascut al carrer, han sorgit des de la societat civil i no han estat imposats per cap altre poder que no sigui el del mateix poble.