Les primeres pàgines de Primavera, estiu, etcètera, l’obra mestra de Marta Rojals, transcorren al cementiri de la Palma d’Ebre, el seu poble. És el dia de Tots Sants i sembla una mena de petita festa major al poble, de fet ho és a tota la Catalunya despoblada, a l’Ebre, a Ponent, als Pirineus, a les comarques interiors del país. La gent torna a la terra natal per recordar els morts, netejar les tombes i els nínxols, posar-hi flors que, de vegades, tenen el dubtós gust de ser de plàstic, perquè duren més, tot un seguit de rituals per tal que estiguin presentables quan arribi el públic a ponderar la misse en scène. També és el moment de retrobar velles amistats i antics coneguts que han romàs al poble o han retornat per un dia del seu exili amb la il·lusió de reviure vides anteriors, les dels difunts i les seues pròpies abans de marxar cap a la ciutat.
Succeeix que, de vegades, quan els curadors de les tombes moren -és llei de vida- hi ha algun familiar més o menys proper que hereta uns diners, uns bens, algun trosset de terra… i els morts de la família més o menys propera: pares, avis, potser un oncle, fins i tot algun amic que, de sobte, són sota la responsabilitat personal d’algú concret, perquè és fill únic o els germans viuen massa lluny i comencen a tenir peresa d’anar al poble en un possible pont que els pot apropar a Londres en low cost, etcètera.
És difícil eludir l’haver de fer-se càrrec dels difunts propis, especialment al món rural, a causa del pes que té una tradició tan vella com el temps
És llavors quan, de sobte, hom pot copsar plenament el sentit profund de l’expressió que Arbó empra a Terres de l’Ebre, quan Joanet es refereix a la difunta Roseta, la jove mare ofegada, com “la nostra morta”, la seua morta i la del pare que, des d’aquell moment serà una mena de mort vivent, un nàufrag de la vida sense cap altra raó per persistir-hi que la pròpia destrucció.
És difícil eludir l’haver de fer-se càrrec dels difunts propis, especialment al món rural, a causa del pes que té una tradició tan vella com el temps: enterrar els morts, recordar-los, dedicar-los una festivitat que s’arrela als romans, amb el seu culte als avantpassats, als Lars, els Penats i els Genis. Una festivitat que també té arrels cèltiques, perquè ve a rememorar el sagrat Semain, quan arriba la tardor i la natura comença a morir i els vius i els morts poden entrar en contacte amb facilitat.
El contacte entre els vius i els morts és un motiu present a tota l’obra de Maragall, especialment a partir de la segona part d’El comte Arnau, L’Ànima (1906), on el comte maleït parla amb la seua esposa Elvira, “la muller lleial” de la vella cançó popular. Cap al final de la seua vida, potser quan ja pressentia la mort, el poeta va escriure al Diario de Barcelona un article que en parla a cara descoberta, “Los vivos y los muertos”. “Esta Commemoración anual de los Difuntos -escriu en començar- es como una corona en ofrenda al más allà por encima del muro de obscuridad que nos rodea”, l’obscuritat que ens envolta davant la desaparició de la persona que no fa gaire es movia, parlava, mirava la vida i la vivia i que, de sobte, sembla que dorm i no es desperta “y su carne està aquí deshaciéndose”. Però el poeta és cristià -d’un cristianisme sui generis, força heterodox, com ens revela el Cant espiritual, tan perillosament proper a Spinoza- i per això afirma que tots podem experimentar “momentos de eternidad” davant la Natura, davant l’amor o davant del déu particular a través de l’oració, de manera que la vida després de la mort seria una ampliació fins a l’eternitat d’aquestes experiències de l’Absolut.
Totes aquestes meditacions maragallianes estan influenciades per la lectura de Novalis, l’autor dels Himnes a la Nit, amb el seu esforç per sublimar el dolor davant la mort prematura de la seua estimada Sophie von Kühn. El 1901, en ocasió del centenari de la mort del poeta alemany, Maragall publica l’article “Novalis”, que marcaria el seu compromís amb un autor que l’apropava al simbolisme de Rimbaud i Mallarmé, mentre que el 1904 comença la traducció del Heinrich von Ofterdingen, “una novel·la per a poetes, gairebé exclusivament”, diu al pròleg, perquè la poesia no deixa de ser una modalitat de la metafísica. Publicada el 1907, més que una traducció és una versió que l’acompanyaria els darrers anys de la seua existència, entre 1908 i 1911, mentre escrivia Nausica, la gran tragèdia de la literatura catalana, una obra pòstuma tan deutora d’Homer i Goethe com de Novalis.
Per als qui tenim la confiança que amb una vida ja n’hi ha prou, no deixa d’emocionar-nos la terrible immanència que desprenen les darreres paraules de la novel·la d’Arbó: “I ella, sota la terra, quieta, ben abrigada, amb els ulls buits de cara al cel (…), sense plor, sense ulls i sense cor: terra tota sota l’inútil parpelleig de les estrelles”. L’home que va donar nom al Sud escrivia francament bé.