El Parlament debatrà aviat la prohibició d’algunes de les modalitats de festes amb bous més arrelades a moltes poblacions de les Terres de l’Ebre. Es proposa modificar l’article 2 de la llei del 2010 per fer desaparéixer el bou capllaçat, el bou a la mar i el bou embolat, negant-los-hi la consideració de festa tradicional. El nou articulat que es proposa és aquest: “Són festes tradicionals amb bous els espectacles populars en què es deixen anar, s’exhibeixen, es porten, es toregen o es corren bous, sense mort de l’animal i que adopten tradicionalment les modalitats de bous a la plaça, bous al carrer i bou salvatge, i també les exhibicions d’habilitat.”
El poder legislatiu té la potestat per prohibir, efectivament. Però no és ningú per decidir què és i què no una tradició
No hi ha paradoxa més gran que un parlament atribuint-se la capacitat de decidir què és i què no una festa tradicional. L’ànim prohibicionista no mereix tanta grandiloqüència, entre d’altres coses perquè no li cal dissimular. El poder legislatiu té la potestat per prohibir, efectivament. Però no és ningú per decidir què és i què no una tradició. No pertany a l’àmbit d’atribucions d’una càmera parlamentària.
Aquesta, si de cas, és feina dels antropòlegs culturals i dels propis ciutadans que participen de la festa. Així que una primera consideració per enfocar correctament la qüestió, i sobre aquest punt no hi pot haver diferències entre els que estan a favor o en contra dels bous, és que allò que el parlament discutirà únicament és la prohibició d’una tradició. En cap cas si una modalitat o una altra ho són, encara que aquesta sigui la disfressa sota la que es presenta el gendarme de la moderna civilitat.
La temptació homogeneïtzadora i uniformista de les estructures de poder d’una nació són una llei universal. També a Catalunya. L’excepció sempre fa nosa malgrat se la festegi amb condescendència des d’una pretesa superioritat. Com els antropòlegs celebraven les tribus per civilitzar que descobrien a l’Amazònia, en certa manera. I l’Ebre és una excepció. Agradem, resultem simpàtics i sorprenents. També paisatgísticament. Però la mirada sobre el nostre ser col.lectiu més íntim és condescendent. No estem prou assimilats i quedem mentalment massa lluny de les narratives que el poder polític, econòmic i cultural imposa.
A Catalunya preval la mirada de la Catalunya Ciutat que va edificar l’esteta Eugeni D’ors. Una Catalunya urbana, de models exquisits que és relaciona amb la terra com si fos un jardí urbanita posat únicament per al gaudi dels sentits i escriure versos de campanar des de la comoditat d’un pis de l’Eixample. L’Ebre escapa a aquesta manera d’estar al món. Agradem, sí. Però la resta del país no acceptaria que la nostra cultura popular sortís dels nostres propis límits. Som, culturalment, un tros de Catalunya que mira més al sud i a l’oest que no pas al nord. Aquesta anomalia és permissible, sempre que es circumscrigui al seu propi espai. I també sempre que es pugui polir quan calgui allò que des de fora és considerat excessiu. La modificació de la llei que es proposa va en aquesta línia. Polir i retallar perquè ens ajustem als estàndards de diferència que convé tolerar. Sigueu diferents, però no tant.
Som també un llast per a la narrativa d’una Catalunya més evolucionada, culta i moderna que la resta de territoris que l’envolten. Així que convé que ens eduquin. Que ens portin de la ma al segle XXI i ens ajudin a descobrir com és de civilitzat el món del qual nosaltres ens entestem a amagar-nos-hi.
Se’ns aprecia, sí. Però només com s’aprecien els nens petits. Fan gràcia en la seva incapacitat de comportar-se com adults i per això cal educar-nos
Les bandes populars que toquen passodobles i els correbous són coses allunyades de l’alta cultura per un cantó, i del tradicionalisme popular que convé incentivar i adobar amb subvencions per l’altre. Una cosa és fer sonar havaneres a Calella i l’altra que soni Paquito Xocolatero a Amposta.
Pel que fa als correbous, a més a més, són per aquests ulls que ens miren amb ànim prohibicionista només una mostra de primitivisme absurd i cruel, obsedit en recrear-se en el patiment dels animals. Se’ns aprecia, sí. Però només com s’aprecien els nens petits. Fan gràcia en la seva incapacitat de comportar-se com adults i per això cal educar-nos. Perquè assoleixin la majoria d’edat nets i polits de tradicions i trets del caràcter que ni pertanyen al catàleg de la catalanitat oficial ni a l’hegemonia cultural dels nostres temps.
Cal que ens obliguin a sofisticar-nos. D’aquí la proposta que es debatrà al parlament. Una llei que ens faci de trampolí per dir que ara sí, de debò, a l’Ebre també passem l’examen de la urbanitat i el saber estar. Diferents, però en els marges d’allò permissible i acceptable.
No tingueu cap dubte que si hi hagués correbous a les comarques gironines els diputats serien menys animosos a l’hora de debatre sobre noves prohibicions. I si a Barcelona baixés un bou capllaçat pel carrer Balmes ni tan sols en parlaríem. La necessitat de ser reeducats només ens afecta a nosaltres i, en d’altres qüestions, a algunes comarques lleidatanes i d’alta muntanya. Com més apegats a la terra, més convé que ens passin la polidora.
El poble, estès com el conjunt de persones que el fan cada dia, passa a un segon terme. No és nou. L’església, els reis i els governs fa segles que, amb diferents arguments, han intentat eliminar els bous dels carrers i les places. Ja fos perquè s’assimilava aquest tipus de festa a ritus herètics, per qüestions d’ordre públic o, a partir de la il·lustració amb l’excusa que es posava en risc la vida de ciutadans primer, i després amb els arguments animalistes que són els que ara tenen més predicament.
Però diem que el poble passa a un segon terme és perquè amb el prohibicionisme el poder s’atribueix la capacitat de trencar l’esquena de l’esperit de comunitat que preval i es manifesta en les festes amb bous en els municipis que abracen aquesta tradició.
El sentir comunitari, el sentiment de pertinença, la participació en quelcom que forma part del tarannà col.lectiu d’un municipi, d’alguna cosa que en certa manera explica al poble i a la seva gent, és una qüestió de segon ordre per a molts diputats.
En el seu món higienista i farcit de bones intencions, la pedra angular que basteix la vida en comú d’una localitat, la seva festa major, deixa de ser primordial. El que compta és educar bons minyons que acceptin ser reeducats, que acceptin que s’han criat enmig de salvatges injustificadament aferrats a ridícules tradicions ancestrals, però que ara són afortunats perquè el Parlament els donarà l’oportunitat de redimir-se.
Els intents prohibicionistes no s’expliquen, ni de bon tros, només pel benestar animal. La prohibició, quan es produeixi ara o més endavant, només s’explicarà perquè l’Ebre queda fora de l’imaginari cultural de la Catalunya oficial i oficiosa
Tot l’anterior no pretén menystenir els arguments que utilitzen els animalistes per empènyer a favor de la prohibició, no la que es pretén, sinó la total, de les festes amb bous. Tampoc amagar que a les Terres de l’Ebre són molts els ciutadans que militen en aquesta causa pro-animalista. Només que en el cas concret dels pobles on la tradició encara preval són una clara, encara que sorollosa, minoria.
Independent de com acabi aquest capítol, el que no admet discussió és que els intents prohibicionistes no s’expliquen, ni de bon tros, només pel benestar animal. No hi ha racó de l’Estat sense campanya animalista. Des del país València a Navarra, passant per Andalusia o les dues Castelles. En canvi, només aquí fan forat.
La realitat és ben diferent. La prohibició, quan es produeixi ara o més endavant, només s’explicarà perquè l’Ebre queda fora de l’imaginari cultural de la Catalunya oficial i oficiosa. Som un actor secundari en la història del país que es vol explicar. Ens donen unes línies de guió per demostrar que el país també té el seu punt d’exotisme. Estem només davant d’una qüestió de poder. I nosaltres en tenim poc. Diferents. Però només mentre ens donin permís i fins allà on ens diguin.
