El 19 d’octubre es celebra el Dia Mundial del Càncer de Mama. Les circumstàncies de la vida i el fet de treballar en un hospital de nivell 3, han fet que sigui “especialment” especialista en càncer de mama. Així que, em seria molt fàcil parlar del càncer més freqüent en les dones i segon en freqüència, si considerem ambdós sexes. Però no, no et dedicaré aquest escrit a tu.
No parlaré de tu. No diré que pots ser de 5 tipus diferents i que una de les claus per vèncer-te és la medicina de precisió. Saps perfectament que en 5 anys et guanyem en el 85% dels casos, i que les principals armes contra tu són el diagnòstic precoç i el tractament multimodal, que consisteix a descobrir-te en etapes precoces i fer servir diversos tractaments de manera personalitzada.
No, aquest escrit està dedicat a elles, no pas a tu. Estic convençuda que en el Dia Mundial del Càncer de Mama les protagonistes son elles: les pacients de càncer de mama.
Sempre he pensat que una de les qualitats d’un bon metge és l’empatia, que consisteix a traspassar la taula del despatx mèdic, però conservant el paper professional i tècnic que et pertoca
I això em porta al difícil exercici de passar a l’altre costat de la taula. Sempre he pensat que una de les qualitats d’un bon metge és l’empatia, que consisteix a traspassar la taula del despatx mèdic, però conservant el paper professional i tècnic que et pertoca. Quin paper tan complicat el de pacient i metge, a la vegada.
Així que, m’agradaria reflexionar sobre com trastoca la vida el diagnòstic de càncer de mama. I ho voldria fer des de la màxima humilitat i admiració per les meves pacients, corrent el risc que alguna o més d’una d’elles no es senti representada. Perdoneu-me, si és així. És solament com veig que reaccionen davant el diagnòstic, com suporten els durs i llargs tractaments i com s’altera el seu entorn social i familiar.
Un dels moments més difícils és el diagnòstic, és l’inici de tot. Percebo la cara d’ansietat quan entren a la consulta. A moltes d’elles se’ls hi ha realitzat una biòpsia uns dies abans, entren havent dormit malament la nit anterior, i segons el seu caràcter, més pessimista o optimista, responen: Ja m’ho pensava o No pot ser.
Però, com pot ser?, Per què jo? És una de les primeres preguntes que solen fer. Malgrat ser una malaltia coneguda i un càncer tan freqüent, mai penses que et pugui passar a tu. Com pot ser?, però si porto una vida saludable… Càncer, però si no tinc antecedents? Impossible, però si sempre em faig les mamografies i exploracions recomanades… Com si fer-se proves diagnòstiques impedís l’aparició del càncer…
De vegades els contesto: perquè ets dona, aquest és el principal factor de risc. Això no vol dir que no existeixi el càncer de mama en l’home, que quan apareix té moltes vegades, una càrrega genètica associada.
Recordo una pacient que em va dir: “Impossible doctora, s’ha equivocat, jo soc molt feliç i no puc tenir un càncer”
I després del diagnòstic, que cau com una llosa i canvia per sempre la percepció de tot, segueixen a la consulta intentant entendre el que els hi estem explicant. Estudis d’extensió, proves mil, tractaments i citacions…, mentre elles encara estan atrapades dins la maleïda etiqueta que els retrona al cap. Admiro la seva valentia, la de les que ploren, la de les que fan cara de no entendre res, la de les que s’han quedat col·lapsades, inclús la de les que s’atreveixen a negar el seu diagnòstic… Recordo una pacient que em va dir: Impossible doctora, s’ha equivocat, jo soc molt feliç i no puc tenir un càncer.
I si impressiona la reacció de la pacient, no es queda curta la de l’acompanyant, sovint parella home, que queda tan o més afectat que la pròpia pacient. No és gens rar veure la pacient com anima i recolza el marit. Tirarem endavant!
A més a més, una de les seves màximes preocupacions, a part és clar, de la curació, és com comunicar als seus familiars el diagnòstic: als seus fills, menors, i als seu pares, gent d’edat avançada. Altra vegada una lliçó de realitat; són conscients de l’alteració que suposarà a l’entorn familiar, i una lliçó d’amor i altruisme; no volen causar dolor als seus sers estimats més vulnerables. Tot un exemple de valentia.
Personalment soc partidària, d’explicar la seqüència de tractaments i els efectes de cadascun quan es va a fer
És admirable veure-les la setmana següent, la majoria han assumit la malaltia i estan preparades per rebre més notícies encara que siguin dolentes. És llavors quan demanen un camí de sortida, una solució. Un tractament que molt freqüentment, no serà fàcil. És el moment de la carrera d’obstacles. Sovint demanen per tots els tractaments. Els explico quina serà la seqüència que hem dissenyat per al seu cas i per al seu tumor. Pregunten per tots els efectes secundaris, del primer a l’últim dels tractaments. No entenc com poden suportar-ho.
Personalment soc partidària, d’explicar la seqüència de tractaments i els efectes de cadascun quan es va a fer. Ara comença la carrera d’obstacles, comencem pel primer. Una vegada aquest estigui superat, parlarem del següent obstacle. No concebo una altra manera de suportar-ho: passar d’un obstacle a un altre obstacle.
I així, al llarg de les setmanes i mesos dels tractaments, sovint les vas veient més fortes. És important el reforç positiu dels aspectes de bona evolució de la teràpia. Tot ajuda. I les veus dignes, les veus guapes, malgrat la maleïda perruca, o el mocador al cap. És admirable veure, com de vegades, tot i el tractament, venen contentes de les fites aconseguides, dels terminis assolits, d’anar tancant etapes.
I això, sense considerar que, en alguns casos, el diagnòstic porta canvis importants: el canvi de valors en la vida; el descobrir les bones amistats, les que et deceben i les que et sorprenen positivament. Algunes dones fins i tot trenquen amb la seva parella, per manca de recolzament o per adonar-se que no comparteixen els mateixos valors vitals.
Sento no tenir més espai per dedicar-los-hi la meva admiració i amor. Elles, les pacients valentes, altruistes que mai diuen que no a un estudi o col·laboració. Elles, que lluiten per curar-se, que estimen la vida. A elles, tot el meu amor. A tu, maleït càncer, ni aigua.
