El passat 11 de setembre es van complir 50 anys del cop d’estat a Xile, en què Augusto Pinochet enderrocava al president Salvador Allende, iniciant una dictadura cruenta i posant fi al govern popular d’un dels països amb més tradició democràtica de Llatinoamèrica.
La coincidència amb la Diada nacional de Catalunya i amb la data dels atemptats de les Torres Bessones de Nova York ha fet que l’efemèride passés més desapercebuda del que mereix, més encara quan just commemoren el 50é aniversari.
Una altra sort ha tingut el cantant, poeta i director teatral Víctor Jara, torturat i cosit a bales pels militars colpistes 4 dies després, la nit del 15 de setembre de 1973 a l’Estadi Xile de Santiago. La seua mort ha estat recordada i ha produït moltes més cròniques periodístiques que el mateix cop d’estat. Festivals internacionals com el Barnasants han estat dedicats a Víctor Jara i fins i tot les Festes de la Mercé a Barcelona han programat un concert en la seua memòria.
Probablement, hi ha contribuït el fet que pocs dies abans el Tribunal Suprem de Xile condemnés definitivament els autors del seu segrest i assassinat a penes de fins a 25 anys de presó, confirmant així una sentència que ha tardat mig segle a arribar.
L’acarnissament que els executors d’aquella dictadura van tenir amb un cantant popular em va commoure i em va ajudar a obrir els ulls sobre el que estava passant a Xile
El setembre de 1973 jo acabava de complir 17 anys i no sabia qui era Víctor Jara, però l’acarnissament que els executors d’aquella dictadura van tenir amb un cantant popular em va commoure i em va ajudar a obrir els ulls sobre el que estava passant a Xile. Les portes de la seua obra artística me les va obrir el nostre Raimon, quan el 1974 va adaptar al català una cançó que Jara havia dedicat a la seua mare, Amanda.
A partir d’aquell ‘Et recorde, Amanda’, molts catalans vam poder entrar a l’univers no només de Víctor Jara sinó de la Nueva Canción Chilena, descobrint formacions com Quilapayun, de la que en va ser director musical, Inti-Illimani o arribant a figures com la de Violeta Parra, inspiradora de tants artistes renovadors de la musica d’arrel del seu país.
Cantava a la vida, a l’esperança i al dret de viure en pau. Sempre al costat del poble, de la gent humil i treballadora, convençut del poder immens d’una veu i una guitarra
Víctor Jara cantava a la vida, a l’esperança i al dret de viure en pau. Sempre al costat del poble, de la gent humil i treballadora, convençut del poder immens d’una veu i una guitarra.
Mi canto es de los andamios
para alcanzar las estrellas,
D’una sepultura semiclandestina el 1973 en un nínxol sense nom i amb la presència íntima de la seua esposa Joan Turner, va passar a tindre l’any 2009 un homenatge de tres dies i un funeral públic amb un seguici que va aplegar milers de persones. L’Estadi Xile, on va ser torturat i assassinat, avui és l’Estadi Víctor Jara. També porta el seu nom, reconvertit en parc, el lloc on els botxins van llençar i abandonar el seu cos. Res de tot això farà justícia real a aquell crim, ni repararà la trista història viscuda pel poble xilè. Tampoc tindrà gaire efecte directe la confirmació de la sentència per part del Suprem perquè la majoria dels condemnats estan fugits i un d’ells es va suïcidar en el moment de ser detingut.
Tanmateix, tots aquests desgreuges, els uns morals, els altres legals, contribueixen a enriquir la memòria històrica. I això sí que és absolutament necessari en uns temps en els quals tendim a banalitzar l’essencial o a tergiversar els valors de termes com feixisme, cop d’estat o dictadura. A Xile, el setembre de 1973 va ser un infern, tal com descriuen els versos de l’últim poema de Jara, escrit al mateix estadi on estava segrestat amb altres 5.000 presoners:
¡Cuánta humanidad
con hambre, frío, pánico, dolor,
presión moral, terror y locura!
Tots els records en la memòria de Víctor Jara seran pocs per acabar d’erradicar l’odi enfront de l’amor.