Hello! Com esteu? Com va aquest setembre agònic on sembla que tothom s’hagi posat d’acord per disfressar-lo ‘del mes dels nous propòsits’ i ‘dels nous començaments’? Segur que ja penseu en com coi us ho fareu per aguantar fins a final d’any la dieta si a Nadal us atipareu de canelons. Spoiler alert. No cal que us hi amoïneu, perquè no hi arribareu. O potser esteu anant al gimnàs i, quan amb dues classes ja vau veure que això no era el vostre, us vau haver d’obligar a, almenys, acabar el mes perquè vau ser tan rucs de pagar-lo sencer. Good news. Ja s’acaba.
Soc optimista de mena, of course. I, ara, m’he apuntat a anglès.
Ho he fet, precisament, per això: perquè és quan pagues, malauradament, que abans d’abandonar els teus objectius t’ho penses dues vegades. I més si els cèntims no abunden. Suposo que no fa falta que us digui que invertir en nodrir-se de coneixements sempre bla bla bla… La money és la money!
Quin pal això de l’anglès. Era una cosa que sempre he tingut pendent i, per fi, en aquest curs d’impàs que se’m presenta com un precipici vertiginós al meu davant, he decidit que havia arribat l’hora de treure-m’ho ja de sobre. Com una persona nascuda als noranta no pot tenir el First? Jo, que soc la fan número 1 d’en Harry Potter, una enamorada de la cultura de London i una ferma defensora de la corona britànica? (sí, el món és ple de contradiccions).
Em va semblar amazing la idea deixar el món del periodisme precari i explotador per a dedicar-me al fantàstic conte de fades de l’educació. Fins i tot, vaig ser tan beneita que vaig arribar a creure’m que, un cop acabat el maleït màster de formació del professorat, l’1 de setembre trobaria feina. I ja m’hi veus, acudint a la llibreria del poble un 31 d’agost a comprar, res, el típic: bolígrafs, llibreta, mil subratlladors de colors… Fins i tot la família, per l’aniversari, em va regalar un estoig a conjunt i una bossa per anar a classe. Creieu que són igual d’il·lusos que jo, o ho van fer perquè em veien a mi entusiasmada? Qui sap. Almenys, ho aprofitaré a l’EOI.
El cas és que aquí, a les Terres de l’Ebre, on nomenen professors de secundària cada dos dies aproximadament (us explico el magnífic i sempre eficient procediment de la borsa per si no n’esteu al corrent) van pel número 19.000 i jo soc la 81.000!!! Vaja, que enguany no trobaré feina ni de conya.
I que no us enganyin. Per les notícies escoltareu què falten professors a tot arreu. De català (la meva especialitat), els que més. Doncs al sud (el de veritat) i com ja va sent costum, no som ‘tot arreu’. Però això no pot ser un procés aïllat quan les simpatiquíssimes noies amb qui vaig cursar el màster; una, a mitja jornada de francès, l’altra, no l’accepten a la borsa, l’altra dues setmanes i al carrer… Què està passant?
Ara us explicaria la life… Que si jo hauria de tenir un número més elevat perquè ja vaig treballar a finals d’any, que si no m’ho han contat perquè no sé què. Que si els valencians (a qui ja no sé si considerar-los espanyols i, per això, els hi tinc una mica de rabieta) venen tots aquí a treballar… Però com el meu cas, mil.
Per no parlar de les famoses oposicions light. Amigues amb cagarrines per saber si havien aprovat o no perquè resulta que de res els va servir la intuïció de ‘m’ha anat molt bé’. Els qui van sortir amb sensacions excelses han tret un 3, un 2, i fins i tot un 1. Es veu que els hi van vendre com un procés d’estabilització i, resulta, que al final han sobrat places i tot. I això que, com sabreu, van ser unes ‘opos’ de rècord pel que fa a participació.
En fi, que entre unes coses i les altres no treballaré, però a buscar-se la vida toca, tu! Que qui no treballa és perquè no vol! (És una ironia). I què millor que fer anglès per a solucionar-ho, oi? Que l’anglès et porta a tot arreu i obre moltes portes! Apa, desitgeu-me sort, que ja vindran better times.