Les festes majors de Gandesa les vàrem viure passades per aigua, com les de Tortosa, per culpa d’una DANA que, malgrat haver de canviar de localització els diferents actes, les vam poder gaudir però ben remullats. A altres llocs i localitats de les Terres de l’Ebre no van tenir la mateixa fortuna i, enmig d’una història ja escrita, prevista i viscuda, la natura els va atropellar engolats per la ràbia, la impotència i el desencís.
Són moltes les esfereïdores imatges que van circular per les xarxes aquell primer cap de setmana de setembre que, al bell mig de la festa, se’ns van indigestar. Totes elles tenien dos punts convergents. El primer, com de venjativa es comporta la natura quan l’acció de l’home se li entrecreua i posa pel davant. El segon, el testimoni coincident dels afectats en culpar també als humans -però en aquest cas als polítics- d’aquell devastador paisatge. Perquè si bé el tan temut canvi climàtic ja ens està portant fenòmens extrems -rècords de calor i torrentades a dojo- històricament l’enginyeria també ha vençut obstacles a primera vista insalvables.
Tothom sentiria idèntica indignació si després de dos anys de reviure el mateix desastre, el flagell de les rierades ens tornés a sacsejar, amb la mateixa força, pel mateix lloc
A Cornellà vaig viure al barri de la Riera que, com el seu nom indica, era una rambla d’aigua que en aquesta localitat del Baix Llobregat va fer estralls fins a mitjan segle passat. Ara aquell espai l’ocupa una rambla, però plantada d’arbres, passejos, un centre comercial i el camp de l’Espanyol. Al Maresme s’han canalitzat rieres i, si no fos per algun capsot que s’entesta a aparcar el cotxe on no toca, les recurrents riuades només s’emportarien rostolls. I a Gandesa, a la residència d’avis, construïda per un setciències en una zona inundable, ja no hi entra un pam d’aigua gràcies a la canalització del Torrent del Regall. Per no citar el desviament del riu Llobregat, o les zones enjardinades a banda i banda del Francolí o el Besòs.
No és estrany, per tant, que els veïns de les Cases d’Alcanar n’estiguin farts. I emprenyats. Tothom sentiria idèntica indignació si després de dos anys de reviure el mateix desastre, el flagell de les rierades ens tornés a sacsejar, amb la mateixa força, pel mateix lloc, per les mateixes cases i carrers i fent saltar les mateixes tapes del clavegueram.
Les atrocitats urbanístiques comeses en pro, molts cops, d’augmentar la caixa municipal o potser, perquè algú, ha parat la mà, se li’n refot al ciutadà i més, quan el polític o alcalde de torn recorre a aquest insistent i mediocre argument per desempallegar-se la responsabilitat.
I així, em pregunto per què, des que tinc ús de raó, cada cop que cauen quatre gotes s’inunda el pont de Tortosa de la C-12, per on passava el tren de l’antiga Val de Zafán. De veritat que en tants anys, ningú ha trobat una solució?