El tren porta uns 30 minuts aturat a l’estació de Cambrils. El noi que ocupava el seient davant meu ha anat fins al primer vagó per saber què està passant. Mentrestant, la senyora del meu costat ha continuat explicant-me el bé que s’hi troba Tortosa des que fa 18 anys va decidir vindre amb el seu marit. Ara estan jubilats i cada any van un meset a Lisboa, on treballa la seua filla, i quinze dies a Sòria, on el seu fill gran està de metge a l’hospital. Li explico que estic tornant de Barcelona, que soc músic i que faig sovint aquest trajecte. Resulta que tenim uns amics en comú i que comprem la fruita a la mateixa parada del Mercat.
Al seient de darrere, sento una noia que ha pogut telefonar a son pare, que l’ha d’esperar a l’estació de l’Ampolla a ella i a la seua amiga, per portar-les a la Cava. Li diu que no cal que porti pressa, que no sap quanta estona estarem així. Un home s’aixeca a la plataforma central del vagó i em fa saber que em coneix i que li agrada la nostra música. -Que bons que sou!- em diu. Li dono les gràcies i li pregunto d’on és. És de la Cala i coneix a Miquel del Roig. Just quan intentàvem recordar quin va ser l’últim concert que vam fer a ‘la Societat’, ha tornat el noi que havia anat a buscar informació. Ens diu que hi ha uns tècnics que estan mirant la catenària i que en tenim com a mínim per mitja hora més; que si no ho poden reparar ficaran autobusos…
Tot això passava en un tren, no fa molt més de vint anys, quan els telèfons mòbils servien només per parlar-se i quan la missatgeria instantània no ens havia envaït i empeltat de pressa en totes les nostres activitats
De cop s’ha posat a parlar tothom amb veu una mica més alta. –‘Siempre pasa lo mismo’- diu un senyor que porta una maleta d’aquelles grans i antigues, de quadres. -Però el pitjor de tot és que no t’informen de res; si no fos per este xic que ha anat fins a la màquina!-. La senyora companya de viatge em diu que els revisors no passen a informar quan succeeix això… La noia del darrere torna a telefonar a son pare i li diu que la ve a buscar a Cambrils. Diu en veu alta que, si algú va a la Cava, ella té dos places al cotxe de son pare. L’home de la Cala torna al seient, ens mira i diu ‘paciència’. Continuem parlant del Mercat de Tortosa i de lo bonica que és Lisboa…
Tot això passava en un tren, no fa molt més de vint anys, quan els telèfons mòbils servien només per parlar-se i quan la missatgeria instantània no ens havia envaït i empeltat de pressa en totes les nostres activitats. Llavors els trens eren espais lliures de mòbils i parlàvem entre natros. Les persones que ocupaven un vagó serien els únics companys d’un viatge que, a banda d’arribar més tard o més prompte a un destí físic, podria acabar produint coneixences o, si més no, converses més o menys enriquidores.
Com les casualitats mai venen soles, avui he tornat a veure el cartell d’aquell bar on diu “no tenim wifi, poden parlar entre vostès”
Em venen aquests records just avui quan llegeixo que alguns instituts de Tortosa i Deltebre ja han prohibit l’entrada de mòbils, no només a les aules sinó a tots els espais dels centres. La notícia diu que és una alerta davant la gran dependència que l’alumnat té davant aquests aparells. Com les casualitats mai venen soles, avui he tornat a veure el cartell d’aquell bar on diu “no tenim wifi, poden parlar entre vostès”.
Com a bon optimista, penso que la vida està plena de punts d’inflexió i que sempre acaben arribant moments per replantejar les coses. I mentre tanco aquest escrit, recordo aquell 3 d’agost de 1988, quan els passatgers de tot un comboi de 6 vagons, aturat a l’Hospitalet de l’Infant per un incendi prop de les vies, vam ser capaços d’organitzar des d’allí mateix una expedició d’autobusos i arribar a temps al concert que Bruce Springsteen oferiria a Barcelona aquella mateixa nit. El Bruce presentava ‘Tunnel of love’. En aquell túnel de l’amor no hi havia encara ni telèfons mòbils.