Amb el títol ‘Construir identitat des dels territoris’, Artur Gaya i Quique Pedret, com a portaveus del grup Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, van oferir una conferència en motiu de la Diada nacional al saló de plens de l’ajuntament de Tortosa el maeix 11 de setembre, que va ser llargament aplaudida per molts dels assistents peu seu “d’alt nivell” i contingut “excepcional”. Tant per la forma (van cantar i versar), com pel contingut, al presentar un enfoc del tot alternatiu al que ha estat i és el relat de la Catalunya actual.
La conferència (que EbreDigital reprodueix íntegrament a la secció d’Opinió) tenia com a fil conductor que des dels territoris, i especialment des de Tortosa i l’Ebre, cal reivindicar dos temes clau: la construcció del Casal dels Països Catalans (PPCC) al fortí d’Orleans -tema aprovat i pendent d’executar des de fa 46 anys-; i la defensa argumental de que la jota, com a fenomen cultural d’origen popular i previ a la sardana, és l’exemple de que hi ha un sòlid relat alternatiu i descentralitzat, “sense haver d’anar sempre a remolc de les consignes de cada govern de torn”, va deixar anar Artur Gaya.
Respecte el Casal dels PPCC, Gaya va utilitzar el present per dir: “Si aneu a passejar per les restes del fortí d’Orleans, recordeu que esteu trepitjant els terrenys del futur Casal dels Països Catalans”, i va rematar-ho amb una petició solemne com amfitrió de la Diada: “Des d’aquí, avui 11 de setembre, Diada nacional de Catalunya, vos convidem a no abandonar esta idea, a continuar lluitant per un país que serà més gran i lliure com més faci seues les reivindicacions dels seus territoris”. El fortí d’Orleans es va construir al segle XVIII després de la guerra de Successió i està integrat al Pla Director de les Muralles de Tortosa.
Aquesta reclamació els Quicos no la van fer per obtenir així un nou servei o una infraestructura, sinó per culminar el relat alternatiu que exposaven amb to tranquil i aparença únicament cultural. Van justificar la construcció tardana d’aquest monument simbòlic, per així “apropar-nos d’una manera reconeguda a territoris dels quals culturalment i socialment som germans” -en referència al País Valencià, Aragó i les Illes”; i al mateix temps, “per fer que la nostra Ilercavònia, la nostra gran terra de l’Ebre, deixi de ser la perifèria d’uns i altres, i que es cregui la idea que ha de ser la Cruïlla dels Països Catalans”.
Va ser paradoxal escoltar una crònica periodística escrita feia 46 anys, on es relatava que, onze parlamentaris catalans i destacades personalitats, subscrivien la mateixa proposta que ara rescataven de l’oblit: “si es restableix aviat la Generalitat, i aquesta respecta els resultats del passat 15 de juny, en poc temps tindrem edificada en aquests terrenys la Casa de Cultura dels Països Catalans”. És possible que això passi mig segle desprès? L’alcalde de Tortosa, Jordi Jordan, no va dir res al respecte en els seus parlaments, però els Quicos sí van voler recordar que altres objectius que semblaven impossible s’han acabat fent gràcies a la gent: “el convenciment per part de natros mateixos és lo pas previ al reconeixement social, cultural i institucional. Les Terres de l’Ebre les van crear el poble, lo teixit social, los periodistes, los activistes, los poetes… i va acabar assumint-les l’Administració. No ho oblidem”.
Els àrabs i la jota
El segon fil argumental de la conferència va girar al voltant de la cultura, i en especial de la jota, per situar-lo en la base de la reivindicació soterrada que s’estava produïnt. Els Quicos van recordar que al principi (durant la transició) s’assenyalava la jota com un element extern de la cultura catalana (“Catalunya pensava que a les Terres de l’Ebre es ballava i es cantava la Jota per veïnatge amb Aragó”). En canvi ara és candidata a ser declarada “com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO”, com es coneixerà a principis de 2024. “La Jota no és només una música autòctona d’un territori del Principat i, per tant, catalana; sinó a què pot ser considerada de fet la Música Nacional dels Països Catalans”, va dir Gaya, no sense recordar que se li havia negat durant molts anys el reconeixement nacional, “a diferència d’altres músiques del nostre país com la sardana, quan de fet havia estat documentada segles abans”.
Per mantenir la tesi, durant la conferència es van citar molts estudiosos de diferents disciplines, i més concretament els següents: Ricardo del Arco, Tomás Bretón, Julio Caro Baroja, Antonio Beltran, Josep Maria Chavarria, Baltasar Samper, Vicent Torrent, Jaume Ayats, Lluís Racionero o Abu bakr Al-turtuxí. La idea de fons era que, “estes tonades (la jota) podrien ser pròpies de la nostra terra i la nostra cultura i que segurament van ser tractades d’exòtiques, àrabs o ‘mores’ perquè s’apartaven del model hegemònic que imperava a Europa”, va concloure Artur Gaya.
Els Quicos també van dedicar un bloc a defensar “la parla tortosina”, i a recordar de passada la “defensa de la terra i de l’aigua”. Però l’exposició va pivotar en tot moment a l’entorn d’un visió territorial i cultural que va marcar “La nostra generació…”, com va dir al principi el conferenciant. I era aquest: “hem hagut de proclamar manifestament la catalanitat, sobreposant-nos a lemes dels anys 20 del segle passat com ‘ni catalans ni valencians’, al mateix temps que contribuir en la construcció d’unes Terres de l’Ebre fortes, orgulloses de ser-ho i capacitades per salvaguardar el seu territori. En este doble objectiu ha estat necessari demostrar que es pot treballar per una nació sense haver d’anar sempre a remolc de les consignes de cada govern de torn o que es pot ‘fer país’ procurant la descentralització d’un país centralista”, va rematar.